Qui sóc?

La meva foto
Barcelona
Sóc dona, mare i mestra...que estimo, ploro, ric i sobretot procuro viure.

dijous, 6 de desembre del 2012


                                         CARTA  A  UN  MINISTRE


                                                                          Barcelona, 6/12/12

   Gens apreciat senyor,

  En primer lloc, i abans de presentar-me, voldria donar-li les gràcies per les seves darreres declaracions que han estat una altra empenta perquè augmenti  la iniciativa sobiranista i a més ciutadans catalans se´ls estimuli la consciència i la identitat de país.
 
 Aquest fet, ja habitual a casa nostra,  l´origina quasi sempre una mentida, en aquest cas la que ha generat les seves paraules, que malgrat estar disfressades de voluntat pedagògica, només són una  actuació política, una estratègia ideològica, no ens enganyi. Faci el que vulgui, pensi el que li sembli, però no ens enganyi amb falòrnies. Tingui present que encara que de vegades no ho sembli, tenim memòria i recordem perfectament que a les darreres expressions en públic que ens va dedicar, ja ens amenaçava en voler espanyolitzar el model escolar que tenim al nostre país, sí senyor, sí, al nostre país, que no és el seu.
 
Em presento. Sóc ex alumna, mare  i mestra d´escola catalana. He viscut i encara ho faig, en total plenitud i felicitat les tres situacions i n´estic ben orgullosa. Sàpiga que en la meva època de nena, en temps del seu enyorat dictador, jo ja estudiava català a l´escola, d´amagat això sí, però amb moltes ganes. És una de les herències que sempre agrairé als meus pares.
 
Els meus fills també ho van fer, tota la seva escolaritat va ser en català com a llengua vehicular. I tot i haver estat educats en escoles “caus d´independentistes”, com vostè i els seus amics diuen, avui dia són persones que dominen a la perfecció més de dues llengües: la seva que és el català, i d´altres  com el castellà, l´anglès, el francès i un d´ells també l´alemany. I afegiré que són amants de la seva identitat i han après a no haver de demanar perdó per aquest fet. Són ciutadans catalans però també del món, capaços de relacionar-se amb tothom, amb mentalitat oberta, plural i moderna, tenen amics de diferents nacionalitats i poden viatjar i viure on vulguin…
 
Tot això, gràcies a l´educació que han rebut a l´escola, la que és model d´immersió lingüística a Europa i que ara vol vostè eradicar, i és clar, evidentment també a la família,  que els ha fet créixer en un total respecte per la cultura i la parla d´altres pobles (inclosa la del seu país senyor meu). L´únic que hem  fet nosaltres és estimar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura, cosa evident i òbvia per a tots els ciutadans del món. 
 
La meva feina de mestra dins de l´escola catalana, amb trenta anys de tutora a primària (cosa que em sembla que vostè no pot dir), m´ha fet créixer en valors, coneixement i experiència. I si vostè pensa i declara que pel fet d´educar en el respecte a la pluralitat de cultures i llengües, i en l´amor a la pròpia i a la dels altres països, és treballar en “fábricas de independentistas”, li confessaré que té raó Sr. Wert, sóc obrera d´una d´aquestes factories. 
 
Sé que no ens posarem mai d´acord, perquè vostè parteix de la base que Catalunya és una “región” d´Espanya, i que només ho contempla des d´uns ulls colonialistes i dominants. Si ho veu així, entenc que digui el que diu. Però jo, com altres milers i milers de catalans, parteixo d´ una idea d´identitat nacional catalana, la nostra pròpia, que ha estat ocupada a la força, menystinguda, ofesa i atacada infinitat de vegades des de temps immemorial. Penso que serà difícil d´entendre per una ment com la seva. La seva gran ignorància en història, tampoc li facilita la comprensió, i no li vull semblar prepotent adoptant aires docents amb vostè. Per tant, jo estic a Noruega i vostè a Burundi.
 
I si us plau, malgrat els favors que tot el seu ramat de companys ens fan sovint amb les seves declaracions, no sostingui coses que desconeix, no asseguri fets que ignora, perquè malfereixen i ultratgen.
 

  De la mateixa manera que jo seria incapaç de fer d´odontòleg, de fuster o de funàmbul perquè no en sé, ni m´he preparat per fer-ne, vostè, sr. Wert, tampoc  faci de pedagog.

Neus Parcé Serra

Mestra de Llengua Catalana, Lengua Castellana, de Geografia i Història (de Catalunya i també d´Espanya) en una escola concertada de Barcelona.
I dona catalana-independentista (això sí, em sembla que bona persona i per damunt de tot, molt normal).




 

dimarts, 16 d’octubre del 2012



12 OCTUBRE O LA MISÈRIA DE LA INEPTITUD
  Ahir  , 12 d´octubre, i després de fer pràcticament un treball de camp, em vaig adonar definitivament de la força i la validesa de l´esperit independentista d´aquí ara mateix. 
Em sembla que no cal comentar la diferència del nombre de manifestants, entre la concentració d´ahir i la del dia 11 de setembre, és obvi, és evident. Tothom ho ha vist, a casa i a l´estranger. Però la quantitat és el menys important diria jo.  S´escau de dir,  allò de que és més important el fons que la forma, perquè aquí es compleix.

  Una altra cosa més valuosa, és observar  les diferents espècies d´assistents a l´acte espanyol, per adonar-te de qui és el que va pel camí esgarriat, desaprofitant uns moments realment històrics.
Jo diría que la suma dels manifestants d´ahir, eren la representació  que definia el perfil exacte de l´esperit ranci espanyol, del que només se salven un grup d´indignats (que encara que muts del tot davant les injustícies envers els catalans) són de ment oberta i europea, demòcrates i moderns, els quals evidentment no s´hi van sentir convocats.
Concretament tres blocs formaven les “prietas” files de la manifestació.
  El primer eren els típics matrimonis castellanoparlants ja jubilats, que mai han respirat altra cosa que el què  veuen al seu escanyat ghetto, i que va des de la feria de abril al canal Sur, que els seus al•licients es basen en  les converses de futbol i toros ell, i les de la perruqueria ella. No saben, ni els importa massa el què passa al seu voltant i tampoc s´han preocupat gens per integrar-se al país al qual van arribar ja fa una colla d´anys. En aquest apartat també hi podríem incloure els que popularment en diuen “canis” o “quillus”, que solen ser hereus d´aquests avis que han viscut d´esquena al país que els ha collit.
  El segon grup, i potser el més reduït a la manifestació, el formen gent de clase força acomodada, de vestit absolutament “pepero”, adoradors de la dreta española, carca i mudadeta, entusiastes de la  doctrina Aznar-Botella, devots de la Mare de Déu de l´Empenta i altres rosaris. Aquest grup,  no per escàs poc perillós, és el que bàsicament contamina més. Senzillament perquè és el que té les virolles i per tant belluga els fils del poder. I els mou amb la total prepotència que dona la ignorància, amb unes conseqüències tan nocives com ho podrien ser les d´un nen petit que manipula unes tisores o un ganivet.  Aquests són també els que emmascaren  les veritats dels informatius, empastifen la imatge de les evidències històriques, socials, culturals i econòmiques del país.
  I per últim, el tercer conjunt, el més indigne de tots, el format per una baconada de subjectes amb el cervell buit. Són els que anomenem “caps-rapats” o “skin-heads”. És un tipus de bestiar originari de terres del submón, generalment de clavegueres. Criden molt, no saben pensar perquè pateixen una insuficiència neuronal important. Per tant, són imprevisibles i molt agressius. Moltes vegades se´ls veu en companyia dels altrament dits “legionarios de ardor guerrero”, molt semblants als anteriors perquè tampoc tenen capacitat per raonar, però el seu indument és diferent. Els primers van pelats, amb caçadora negra de pell encara que sigui ple agost,  i botes militars, possiblement per poder donar millors puntades de peu. Els segons porten uniforme militar sencer, motxilla de campanya amb una pandereta, una manola i un toro per posar sobre la tele. Moltes vegades arriben muntats sobre una cabra. Tant dels uns com dels altres, es recomanable no tenir-hi cap tracte.

  Digueu-me doncs quina categoria pot tenir tot aquest barreig que forma un compost infumable del tot. Ni credibilitat, ni enteniment, ni seriositat, ni harmonia, ni proporció…res que sigui satisfactori.
 Estareu d´acord amb mi, que si a més, ho confrontem amb el contorn de la gent que va asistir a la concentració de l´11 S, ja no hi ha cap tintura que hi doni color. Ara no començaré a magnificar-ne  apassionadament  totes les propietats  perquè puc passar, per alguns, de partidista, però si fem un esforç enorme i procurem ser imparcials, també se´ns farà evident que els avancem en tot, i que som nosaltres els que portem el camí del discerniment i la raó.
  En conseqüència, aquestes observacions tan concluents, ens han de donar la força i l´equilibri per poder fer les coses ben fetes, aconseguir el què ens proposem, ben lliures de pors i dubtes. En sortirem vencedors, i no només per la nostra rauxa assenyada, per la nostra voluntat i treball, sinó també per la seves enormes  incompetències,  ignoràncies i ineptituds.
Recordem-ho, tinguem-ho present.

Neus Parcé Serra
13 Octubre 2012



diumenge, 9 de setembre del 2012

Ara és hora catalans.

 
 
     Ara és hora catalans, ara ja és l´hora, de vestir-nos de fúria i valentia, que no pas de seny amb perfum de covardia.
    Ara és hora d´esmolar les eines, d´escollir la drecera que mena directament a la llibertat. Deixem enrera les pors i els dubtes, mirem sempre endavant però sense oblidar res, tinguem memòria i equilibri per escollir sempre el que sigui millor.
   Ara és hora companys d´anar ben decidits fonent molts camins en un de sol, que agermani  colors i formes diferents, que unifiqui desitjos i intencions.
   Ara és hora amics, ara és hora de veure-hi ben clar, de saber fins a l´ànima que un poble és, el que ell vol ser, el què ell decideix, però mai el què vol o mana un altre.
   Esmolem ja les eines doncs, el temps passa depressa i es fa tard. Tenim molta pressa.

diumenge, 22 de juliol del 2012

CREUER AL SOLSTICE PER L´ADRIÀTIC

Capítol 3  FINESTRES VENECIANES



Darrer capítol d´aquesta mostra de finestres venecianes.

CREUER AL SOLSTICE PER L´ADRIÀTIC

PORTES  VENECIANES  Capítol 2

La meva intenció inicial era la de penjar-ne unes quantes, però m´ha resultat del tot impossible triar-ne només algunes. Totes, absolutament totes són belles, totes tenen el seu encant, són espectacularment pintoresques.











CREUER AL SOLSTICE PER L´ADRIÀTIC

FINESTRES  VENECIANES        Capítol 1


Començo el reportatge del viatge publicant un capítol especial de finestres venecianes. Al veure l´atractiu  que dibuixaven les seves formes, els colors i les històries que guardaven, no em vaig poder reprimir el desig de guardar-les totes en un calaix, pel record i per compartir-les també amb tots vosaltres.















dijous, 21 de juny del 2012

ANIVERSARI

Les mares mai veiem prou grans els nostres fills, suposo que en part, perquè nosaltres tampoc sentim que envellim. Però és absurd obviar que el temps passa, no hi ha remei ni medecina que aturi el seu avançar, dia a dia, any rere any.
I un bon dia, quan ja han caigut molts fulls de calendari, t´adones que el teu nen s´ha fet gran, gran de mida i immens de vida. Que tot i que ja coneixes la seva majoria d´edat des de fa molt, el fet de canviar de desena t´obre els ulls d´una manera especial; i amb cert matís nostàlgic, t´esgarrifa i emociona a la vegada, la seva edat.
I això m´ha passat a mi. El meu nen que escoltava atentament les meves paraules quan li llegia els contes del Teo, ja no hi és, ara hi ha un home, amo del seu futur, ben lliure de les seves eleccions.
He volgut escriure-li aquestes paraules...

Trenta, quaranta,
l´ametlla amarganta,
cançó estrenada,
desena encetada...
Només afanys atrapats,
tan sols la teva set assedegada,
únicament entusiasme i felicitat,
és tot just el que per a tu m´agrada...
El meu regal especial et dono
embolicat només amb paraules i tendresa,
que l´ametlla sigui dolça, sencera i ensucrada,
mai trencada, aspra o enverinada.

Que la distància dels anys i la terra,
mai t´esborri les meves lletres ni el meu desig.
T´estimo.

Mare

divendres, 8 de juny del 2012



Avui m´han regalat aquesta imatge, que ve a fer créixer la col-lecció de portes i finestres que ja tinc. Es troba a l´Eixample de Barcelona. I precisament explicava que anar passejant per Barcelona amb la mirada baixa és pràcticament un sacrilegi. Baixar la vista resseguint les voreres et fa la vida més grisa, igual que el seu color. T´avorreix l´esperit, t´ensopeix la ment, et priva de ser una mica més feliç.
I que n´és de bonica Barcelona, infinitat de racons, indrets plens d´art, petites sorpreses amagades, racons pintats d´originalitat, eternitat de colors i matisos que omplen mil formes diferents...
Quan aixeques els ulls resseguint les façanes i els terrats, perceps com un premi tot aquest bé de déu de bellesa, tota la riquesa de la vida d´una ciutat com la nostra. Us ho recomano molt especialment.

dilluns, 28 de maig del 2012

Final de trajecte

   Com sempre, quan arriba la caloreta és que ja s´acosta el final d´escola. Es fonen les primeres suors amb les darreres setmanes farcides i saturades d´activitats per tancar el curs. És de bogeria, i qualsevol que es dediqui a fer de mestra a jornada completa, sabrà de què parlo.
   Malgrat que cada maig es repeteixen els mateixos moviments i diligències, sempre hi trobem tonalitats diferents, colors nous que fan més engrescadora la cloenda;  potser ho provoquem els mateixos professionals per esquivar rutines avorrides, no ho sé.
   Aquest any hi ha un color grisós tirant a negre que, en general, ens emboira la ment i la il-lusió, només cal que mirem les notícies que ens arriben dia a dia. Però per molt damunt d´això, hi ha altres prioritats més importants.


   La provocació engrescadora de la proximitat estiuenca, als nens i als grans ens genera alegria, és un fenomen obligat, indefugible, i sobretot benvingut. Agreguem-hi ara les activitats pròpies de temporada, que són més de lleure que acadèmiques, com funcions, danses, festa major, manualitats, gravacions de comiat...fan que els controls, exercicis, deures de vacances, notes i informes siguin un obstacle fàcil de superar.
   Us desitjo doncs, a alumnes, pares, mestres, a tots els que ho viviu o suporteu, un excel-lent final de trajecte!

dimecres, 25 d’abril del 2012

Avui més culé. El bon futbol és el Barça, l´elegància i el saber fer és el Barça, el model a seguir és el Barça, l´esportivitat és el Barça, el lluitador és el Barça, el saber perdre i el saber guanyar és també el Barça. El millor equip del món és el Barça!







dijous, 12 d’abril del 2012

Les portes del bon temps



Algunes portes també ens venen a trobar ben pintades de primavera, de colors vius, de diversos matisos, de diferents formes, d´intensitats cromàtiques molt heterogènies.

diumenge, 1 d’abril del 2012

          Primavera amb antifaç      (Versió adaptada per publicar a Solidaritat)

Fa pocs dies va començar la primavera. Quan passa aquest fenòmen, cada any esperes amb delit l´arribada d´un alè nou al teu entorn, el respirar aquell polsim de felicitat, de calidesa i d´esborronament a la pell que acompanya l´aire que ensumes, i que es barreja amb mil olors de flors que reneixen amb força renovada. De fet aquesta porta d´entrada ja havia començat a obrir-se un meset abans, i per una escletxeta, havia tret el nas el florir de les mimoses, flaire incipient del què ens espera poc més endavant. Si a això li sumem l´esperança que ens envaeix per la proximitat relativa de les vacances estivals, ens resulta una de les èpoques més boniques i agradables de tot l´any per la majoria de la gent.
   Però aquest esdeveniment, aquesta primavera, he trobat que s´ha revelat diferent, ha estat tot entelat, ha vingut com d´incògnit, imperceptible, opac. O potser si que s´està produïnt, pero no ens adonem del fet, perquè succeixen mil situacions i conflictes al mateix temps que ens ocupen la nostra atenció quasi tot el temps. Crisi, restriccions i retallades, problemes per arribar a fi de mes, manifestacions per la reforma laboral, preocupació per la situació que està patint la cultura catalana i la seva llengua, i moltes més floretes que ens dedica l´eficient govern espanyol actual i evidentment el del nostre país..


Jo no vull deixar que tot aquest femer en el que estem ficats, emmascari l´exhibició primaveral tan expectada. Penso obsequiar-me amb tots els moments possibles de satisfacció, alegria i entusiasme. M´engaldiré els mals tràngols que se´m declarin, amb un somriure als llavis, amb un pensament egoïsta de prevalença, amb l´esforç d´evasió cap al paradís de les emocions i sensacions primaverals.

I la primera llicència que em penso permetre és la meva dedicació a una lluita, a una defensa, al suport per la meva llengua, ara que és agredida i envestida per una gent cretina, ignorant i inexorable, ara que necessita ajuda. En conseqüència treballo per la campanya de defensa de l´escola en català, la campanya que promou Solidaritat.

En altres paraules, si deixem que el català es vagi afeblint pels persistents i perseverants atacs que està patint,  s´esborrarà la nostra veu, es fondrà la nostra  identitat cultural, ens morirem amb ella.
   La llengua és l´essència d´un país, el motor d´un poble, l´equipatge imprescindible pel futur. És gràcies a les nostres paraules, escrites i parlades, que comuniquem  les nostres arrels, revelem les idees pròpies com ara faig jo, hi establim un vincle filial inevitable perquè són nostres, les infantem lliurement i són la imatge del nostre íntim pensament.
   Estimo la meva llengua, amb la que penso, parlo, escric, amb la que vaig néixer, amb la que estimo, ric i ploro, amb la que estudio i llegeixo, amb la que visc.

       Neus

    

 

divendres, 30 de març del 2012

Primavera amb antifaç

Fa pocs dies va començar la primavera. Quan passa aquest fenòmen, cada any esperes amb delit l´arribada d´un alè nou al teu entorn, el respirar aquell polsim de felicitat, de calidesa i d´esborronament a la pell que acompanya l´aire que ensumes, i que es barreja amb mil olors de flors que reneixen amb força renovada. De fet aquesta porta d´entrada ja havia començat a obrir-se un meset abans, i per una escletxeta, havia tret el nas el florir de les mimoses, flaire incipient del què ens espera poc més endavant. Si a això li sumem l´esperança que ens envaeix per la proximitat relativa de les vacances estivals, ens resulta una de les èpoques més boniques i agradables de tot l´any per la majoria de la gent.`
  Però aquest esdeveniment, aquesta primavera, he trobat que s´ha revelat diferent, ha estat tot entelat, ha vingut com d´incògnit, imperceptible, opac. O potser si que s´està produïnt, pero no ens adonem del fet, perquè succeixen mil situacions i conflictes al mateix temps que ens ocupen la nostra atenció quasi tot el temps. Crisi, restriccions i retallades, problemes per arribar a fi de mes, manifestacions per la reforma laboral, preocupació per la situació que està patint la cultura catalana i la seva llengua, i moltes més floretes que ens dedica l´eficient govern espanyol actual.
  Jo no vull deixar que tot aquest femer en el que estem ficats, emmascari l´exhibició primaveral tan expectada. Penso obsequiar-me amb tots els moments possibles de satisfacció, alegria i entusiasme.   M´engaldiré els mals tràngols que se´m declarin, amb un somriure als llavis, amb un pensament egoïsta de prevalença, amb l´esforç d´evasió cap al paradís de les emocions i sensacions primaverals. Apa!


                Hi penso plantar cara! I per començar a fer boca us en deixo una petita mostra...

                 Neus

dimecres, 22 de febrer del 2012

Escapada a l´Empordà i la Catalunya Nord

Castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà
Girona, Casc antic
Porta d´església al casc antic de Girona
Girona
Perelada
Sala interior del Castell de Perpinyà
Porta a un carrer de Perelada
Carrer a Girona

divendres, 10 de febrer del 2012

Ens hi estem acostumant?

Ara matexi i des de ja fa temps balla pel meu pensament certa ambigüetat quan intento definir la paraula "delinqüent". A mi m´havien ensenyat a casa, a l´escola, i així ho vaig traspassar als meus fills, que un delinqüent era una persona que cometia una acció prohibida per la llei, sota l´amenaça d´una pena.
Em semblava tenir molt clar, i ara potser veig que vaig pecar d´ingènua, que qui la feia la pagava. Que la llei i la justícia sempre caminaven al costat de la veritat. Però això, senyors meus, no és així.
Les notícies, els fets i les situacions que s´han anat produïnt darrerament evidencien en canvi, una societat plena de mentides, trampes, estafes, furts, prevaricacions, fraus i moltes més pudors.
I així podem recordar recentment Millets, Camps, Urdangarins, un munt de polítics que s´embutxaquen el que no necessiten, alts càrrecs manats només per la corrupció del poder i l´egoïsme que no els deixa recordar el poble escanyat, banquers que obvien la precarietat de la gent del país...I és curta la llista.
A tot això hi afegirem tots els actes indignes i abusius que patim els catalans, i que els responsables d´arreglar-los, no belluguen ni un dit. Per tant, sumem-li més indignació, més ràbia, més enervació, més repugnància.
Aturada, perplexa, incrèdula, parpellejo i no sé com reaccionar. Mirat des de fora sembla fins i tot de ficció. Només noto que em puja des de l´estómac una glopada d´irritació i fúria que em desborda i es tranforma en un repertori de preguntes sense resposta.

Qui es pensen que són per actuar així?
I el que encara em subleva més, qui es pensen que sóc jo quan fan el que fan?
¿Com restabliré la meva sensació d´impotència i d´abandó que em queda després de la decepció?
¿Qui ha triat persones tan incompetents per gestionar els càrrecs que governen el país?
¿Qui ha de desempudegar aquest ambient tan infecte que ha anat omplint ajuntaments, tribunals i despatxos?
¿Quin motiu pràcticament paranormal provoca la pèrdua de memòria del propi corrupte, quan acusa i qualifica a un altre lladre també amb el mateix atribut?
¿Es pot produïr tan alt grau d´imbecilitat com el que posseeixen persones tan indignes?
On han quedat els valors com l´honradesa i la integritat?
¿Com haig de defensar i publicitar un entorn digne i honorable davant d´uns alumnes, quan el que veuen cada dia és tot el contrari i que es pren com a vàlid?

Si algú hi troba respostes raonables, feu-m´ho saber si us plau, és urgent. Començo a creure que la desraó i la insídia comencen a formar part de la quotidianitat catalana.

diumenge, 29 de gener del 2012

                            ANHEL
Vull  olorar la ginesta ben groga amb l´oreig franc,
 amb una brisa lliure de cadenes i nusos massa apretats
que intenten escanyar-nos i ens priven l´alè.
Desitjo nedar entre aigües nítides i asserenades,
sense capitans tirans, de pensaments vetustos
que disposin els colors que ha de tenir el cel del meu país.
És hora que ressonin els crits de rauxa tant de temps retinguts,
és hora d’arriscar i avançar, encesos de fermesa i de justícia.
Cal aturar el dubte, oblidar el desencís.
Necessito passejar per corriols exempts d´espines,
voltejar per rambles ben amples sense bardisses,
caminar per carrers amb  portes sense claus, sense pestells.
Que el meu paisatge no perdi identitat, que sigui el que ens escau,
el de sempre, el que jo estimo amb el cor i l´ànima,
i que aguantant dels arbres les arrels fortes i segures,
les fulles arribin noves a cada temporada amb nous brots.
Anhelo albirar un horitzó sense boires ni tempestes.
Ambiciono  una terra sense submissió, sense enveja,
una terra íntegra on cap flor mai no sigui trepitjada.
Cobejo un somni mil vegades desitjat,
ansiejo una quimera que sé es farà realitat.
                                              Neus Parcé