Qui sóc?

La meva foto
Barcelona
Sóc dona, mare i mestra...que estimo, ploro, ric i sobretot procuro viure.

dijous, 26 de desembre del 2013






                                           FILOSOFANT UNA ESTONA

De vegades els sentiments et ballen entre l’amor i l’odi, dubtant entre el cor i la ment, entre el blanc i el negre, sense  matisos.

Darrerament he descobert en el meu sentir  aquesta dualitat, i la causa és evidentment la situació del meu país.

Jo no puc evitar estimar profundament el meu poble, la meva terra, la meva gent, les meves arrels. Simplement perquè et neix d’una forma espontània i natural, de vegades amb rauxa, d’altres amb serenitat, però sempre amb fermesa.

Em sento orgullosa del que som capaços sovint, de la nostra cultura, del nostre tarannà democràtic i modern, em proclamo vanitosa de la meva identitat i m’agrada presumir-ne quan viatjo i em presento. Per tant, i vagi per davant, sóc profundament afortunada d’haver nascut en aquesta estimada terra.

Però és sabut que tot té la seva part fosca, i la nostra catalanitat evidentment, també la té. Em fa mal veure en ocasions la nostra docilitat i servilisme, i que altres titllen de sensatesa o prudència.  Penso que no és altra cosa que una disfressa per la covardia. De vegades cal deixar les paraules boniques a una banda per passar a l’acció, per començar la lluita de debò.

Un atribut perniciós que ens sovinteja és la poca entesa que acostumem a demostrar. Per tot rondinem i busquem tres peus al gat, pecant algunes vegades de victimisme i de poc esperit. Ens costa anar plegats cap a la mateixa direcció i els objectius que en principi semblen molt ben compartits, es van diversificant buscant dreceres cap a no sé on.

I la pregunta final que em ve a la ment és…

On se’n va la maduresa que de vegades demostrem com a poble?  Per què en altres situacions podem arribar a ser tan puerils?   I sobretot…per què últimamente em pregunto tantes coses que no entenc?         
 
Neus Parcé    26/12/2013
                                                                                                                                                                                                             

 


 

 

 

 

dissabte, 7 de desembre del 2013

 
 
LÀMINES D'SCRAPING PER L'ÀLBUM DE LA MEVA MARE    80 anys
 
 
























                                     SCRAPBOOKING

Fa poc vaig descubrir una nova técnica de manualitats, l'scrapbooking. Me'n vaig enamorar del tot.
Vaig estrenar-me amb l'aniversari de la meva mare, fent unes làmines amb les fotos del Roger i la Bet.
Després, he anar seguint fent diverses cosetes, com el folrat de capsetes.
Aquí n' he afegit unes quantes.
















diumenge, 29 de setembre del 2013


Sí, tornarem a vèncer, tornarem a lluir la nostra dignitat. Ni un pas enrere, ni un dubte a la ment, el coratge per bandera. Ningú ens podrá tòrcer, ni comprar, perquè no hi ha cap paraula tan llaminera que pugui canviar el nostre desig de llibertat, desig del futur que nosaltres escollim,

dissabte, 31 d’agost del 2013

Reflexions post-vacacionals

Aviat farà un any i no entenc res.
I si faig recapitulació de tot el que ha passat en aquest temps, tant al meu país com al veí, no només no ho assimilo, sinó que a més, m’indigno.
Hem trobat de tot. Polítics ignorants i totalment ineptes en la seva feina, monarques descerebrats curts de gambals que viuen dels altres sense fer res de bo, ministres que pareixen lleis absurdes de tarannà feixista, governants  lladres que ens pugen a cavall, personatges corruptes amb més cara que esquena, presidents de govern que retallen sense cap mirament el notre benestar i que les seves prioritats van en contra dels mateixos drets humans, gent que en lloc de posar llum hi posen fum i evidentment una munió de quintifelips botiflers que ens busquen sempre les pessigolles…i tot segueix cada vegada pitjor.
I encara no entenim prou?
És cert que han sorgit plataformes, agrupacions, associacions…que intenten anar per feina, però el poble (genèricament parlant) és evident que no hi fem el que caldria.
Cal bellugar, cal sortir del sofà mental i passar a l’acció, no n’hi ha prou en cridar “in-inde-independència” a cada cantonada, no serveix de res dir que ets molt independentista i proclamar-ho dia sí dia també per les xarxes socials però quedar-te al marge de tot, no és suficient presumir de ser el més liberal, demòcrata o progre de la teva escala i no mullar-te mentre deixes que arrosseguin quatre gats…
Molt tipa de tenir qui ens promet la lluna en un cove i no es treu la llana del clatell. Recordem que tota pedra fa paret i que només els valents es mereixen allò que és just.
…Ara és hora catalans, ara és hora…
Neus Parcé
31/8/13


 

divendres, 5 d’abril del 2013

BEN  LLUNY  SI  US PLAU
   Independentment que considerem la monarquia una forma de govern totalment obsoleta i cavernària, representativa d’una colla de vividors només adaptable a èpoques medievals, cal considerar si és legítima la corona que porta posada aquest rei titelleta que hi ha a Espanya.
   Hauríem de recordar que el càrrec li arriba només pel camí d’ una dictadura instaurada per mitjà d’un cop d’estat, i que el dictador és únicament qui decideix qui farà de rei proposant-se ell mateix com a regent…en fi, un munt d’aberracions històriques.
   També caldria revisar, en èpoques de guerres carlistes, si quan Isabel II pren el tron, passa per alt una sèrie de legalitats o no. Per tant, els seus orígens ja són força dubtosos.
   També hem de retreure el genocidi que ha estat mantenint  la seva dinastía, des del seu principi, amb Felip V, i que ha anat seguint en algunes etapes posteriors, d’una forma molt cruenta i injusta. I que ara, en moments suposadament democràtics i moderns, encara ningú ens hagi demanat perdó,  però sí en canvi, que neguen que hi hagi hagut mai cap imposició  de cultura o llengua.
   Si a tot això,  li sumem el munt de calers estafats que s’han apropiat  aquesta família de dròpols,  de la gent que paguem impostos i aguantem una crisi totalment injusta …ja tenim raons suficients i legítimes per fer-los fora, ben lluny.
 
       Neus Parcé                                                                                    
                                                                                                Barcelona,   3 d’abril 2013




          
                                                                            












divendres, 1 de març del 2013

                                       EXCÉS DE PES
En una democràcia s´entén que la balança dels drets i la dels deures éstà equilibrada.
En el nostre país, ja està clar que no, i cada vegada menys.
Els drets van minvant i els deures es van engreixant. I si ets català, encara s´agreuja la situació perquè la diferència augmenta a més velocitat.
Dins del sac que es va aprimant,  ja no hi trobem el dret a poder estar malalts sense por a perdre la feina, ni el dret a tenir escoles en condicions i amb menjadors com cal, tampoc el dret a poder cobrar un sou digne sense que et robin un munt de pispes i estafadors, ni el de  triar el camí o la drecera que ha de fer el meu país, també desapareix  el dret a que els meus fills puguin estudiar sense haver de vendre´s un ronyó, i evidentment el dret a utilizar la meva llengua i cultura sense que ningú la trepitgi.
Al cul de sac només hi veiem unes engrunes i encara ben resseques i florides.
Però en canvi, la bossa dels deures es va fent grassa, perquè el  seu pes  és inversament proporcional al del sac anterior. Ens cau al damunt el deure dels impostos que, lluny de ser raonables, ens apareixen  cada vegada més dèspotes i exagerats, gens d´acord amb els sous. També rebem l´escomesa ferotge de les retallades plantejades com una imposició ineludible, mentre una colla de personatges depredadors amb càrrecs de gran responsabilitat, pispen i arramben amb tot el que poden. A més, es veu que tenim la responsabilitat de mantenir una baconada d´individus  amb corona, que amb l´excusa de ràncies històries i tradicions, aprofiten per viure com uns reis (i mai més ben dit) a càrrec nostre.
Tot plegat, massa pes.
Fins quan anirem amb una espatlla més carregada que l´altra?
Ja és hora de deixar caure el sac de les injustícies i llavors, deixarem anar de tort.

Neus Parcé  (1Març 2013)


divendres, 15 de febrer del 2013

 
         Reflexió inesperada del dimecres a la nit

 
Mai he entès això que acostumen a dir sovint els espanyols amb molt d´orgull…”Grande de España”…i ho regalen sovint quan parlen d´algun personatget del qui  volen cantar-ne les excel·lències.
  En primer lloc cal que recordin que, qui presumeix  molt d´algun atribut, és precisament perquè li´n manca considerablement. Per tant, em sembla que no serà tan gran la mida. Més aviat seria un demostratiu de feblesa, d´inseguretat, de sentiment d´inferioritat.
  En segon lloc, una cosa és gran només si tenim en compte amb què o qui ho compares. Així si compares un ratolí amb una puça, el rosegador és enorme realment. Però si el compares amb un mamut, llavors diría que la cosa canvia.
  Si a mi em guardonessin amb aquest títol, em consideraria molt desgraciada i avergonyida,  perquè tal com van les coses, avui dia , ser “Grande de España” és el mateix que trobar-te amb un moc a la cara.
 

dissabte, 2 de febrer del 2013






PRÒLEG  del Llibret "Recull de poemes dels alumnes"
editat a l´escola pels Jocs Florals 2011-12

Aquest any l’Escola Reina Elisenda celebra la quaranta-setena edició dels seus Jocs Florals.
Aquest fet en si, del qual tots n’estem satisfets, i que és el guany de tota una feina generada a les aules amb esforç i aplicació, perdria el seu valor més vast si no miréssim molt enrere, just al principi de la nostra Escola, quan l’entorn social i polític era tot un altre.
No pretenem fer les coses millor que ningú, però estareu d’acord amb mi que és molt bo per al país, que quants més nens visquin aquest aprenentatge, molt millor. I que sigui ja avui dia, una festa oberta, lliure i reconeguda també ha de ser motiu de goig. Perquè ara tots sabem que quasi totes les escoles celebren els seus jocs florals.
Però quan jo n’era alumna, això no era així. Malgrat ser època encara de dictadura, i aquesta mena de celebracions tan nostrades eren prohibides arreu del país, des dels seus inicis, els Jocs Florals ja eren presents a les festes escolars anuals a la nostra Reina Elisenda. Quan ja ensumàvem  la fragància dels lilàs de la torre veïna, tot venint al matí a escola, ja sabíem que aviat hauríem de preparar el nostre poema per presentar-lo al certamen.
Recordo que jo vaig guanyar un segon i un tercer premi en dos cursos consecutius i encara guardo entre els llibres de casa els dos exemplars que em va regalar l´Escola per aquest motiu: un recull de poemes d´en Carner, i un llibre de pensaments de Tagore. Confesso que en aquell moment  (jo tenia 12 o 13 anys), no em van fer especial il•lusió malgrat ser bona lectora, però quan vaig entrar a l’adolescència ja me’ls vaig mirar amb uns altres ulls. A partir de llavors, ja són record sentimental i obres de referència, i llegides i consultades un munt de vegades.
I des del punt de vista crític que dóna la distància en el temps, com alumna, mare i mestra de l’Escola, me’n sento profundament orgullosa. Ho dic des d’aquestes tres visions, perquè les he viscudes totes tres. Tot i que afegiré que la més agraïda i enriquidora, ha estat la viscuda com a mestra.
La poesia, a l´Escola, es treballa no només aprofitant el talent artístic i creatiu innat dels alumnes, -que n’hi ha que en tenen  molt-,  sinó tenint en compte tres punts importants: el contingut coherent, el llenguatge poètic i el ritme, evidentment adaptats al nivell de cada grau.
Existeix tot un procés previ acadèmic i de sensibilització que ja comença mesos abans: les activitats que els familiaritzen amb la lectura de poemes i l’estudi de formes i estructures com la comparació, la metàfora, la personificació... Però també l´observació d´imatges a través dels sentits, la confecció de petits poemes en gran grup per crear models que més tard serveixen de pauta i, evidentment, una colla d´exercicis de vocabulari, de lèxic, de gramàtica…
És ben cert també que l´amor que pot despertar el mestre durant les classes de recitació que fem des de 3r, per un poema concret, o l´estimació envers un autor destacat, desvetllen en els alumnes un  interès especial, els captiva i suggestiona molt positivament, els sensibilitza  i els desperta sentiments i sensacions. És innegable que la implicació i la passió de l’educador és capaç de moure muntanyes. Si hi sumem la dedicació que des de sempre hi esmerça l’Escola,  tant en treball de poesia i recitació, com en l’estima per l’art i la bellesa poètica,  obtindrem sens dubte, uns resultats molt encoratjadors.
Aquesta és la meva experiència a través del temps, per això en dono fe.
No em vull allargar més, simplement expressar-vos el nostre desig final, que tant els nostres nens i nenes, com els pares i la família, pugueu gaudir-ne tant com nosaltres tot llegint aquest llibret que teniu a les mans.
Bona lectura!

Neus Parcé
Exalumna i mestra de l’Escola,
actualment Coordinadora de Primària.




CENTENARI  SALVADOR  ESPRIU

Aquest any se celebra el centenari del naixement d´Espriu.
 Tot i que és un escriptor i poeta difícil, més aviat dur i esquerp a la senzillesa, ha estat un dels més grans literats de la nostra terra.
Especialment m´esborrona aquest fragment de La pell de brau, potser pel seu aire vaticinador i profètic. Trasllueix el temperament nostre, el que ens sua per la pell des de l´arrel del sentiment, l´aire parlamentari, pacifista, raonador...Excel·lent.

LA  PELL  DE  BRAU  XLVI

Avegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.