Qui sóc?

La meva foto
Barcelona
Sóc dona, mare i mestra...que estimo, ploro, ric i sobretot procuro viure.

dissabte, 23 d’abril del 2011

La diada de Sant Jordi polaca  (Programa Polònia emès el 2009)
http://youtu.be/-p2kshBqYYI

Sant Jordi i els llibres temptadors

Sempre em passa el mateix, surto de casa amb un pressupost a la ment i decidida a no passar-me gens ni mica, però després, respiro l´aire primaverenc que acostuma a acompanyar la diada, contemplo l´ambient festiu que s´hi respira, descobreixo els mostradors i les paradetes al mig del carrer plenes de roses i llibres llaminers que atrauen la meva atenció...no sé, que amb un no en tinc prou, vaja, i finalment decideixo que per un llibre més o menys no seré ni més rica ni més pobra (sóc conscient que no és més que una excusa barata) i poc a poc en vaig escollint un grapat.
  Aquest any hem tornat a casa amb set llibres, bé tres ens els han regalat els meus pares. El German i jo hem escollit "Com explicar aquest país als estrangers" de Matthew Tree (m´agrada molt aquest senyor, el què diu i el què pensa), "Cinc d´octubre" de Jordi Sierra i Fabra, "Habitacions tancades" de Care Santos, i "Digue´m qui sóc" de Júlia Navarro.   Els regalats han estat "L´home de la maleta" de Ramón Solsona, "El temps entre costures" de Maria Dueñas i "Discursos a la nació" de Santiago Espot (alcaldable en les properes eleccions municipals per Solidaritat).
Els de Maria Dueñas i el de Júlia Navarro potser els hagués preferit en castellà perquè els originals estan en aquesta llengua, però el German és bastant inflexible en això, i ho prefereix tot en català.
 La veritat és que durant la setmana quasi no llegeixo, el propòsit hi és, però sucumbeix davant la contundent necessitat de dormir, no aguanto ni una plana i em passa allò de llegir i rellegir una vegada i una altra la mateixa frase...que al final dius...paro, que la meva comprensió lectora està sota mínims i tant me fa tenir al davant El Teo va al zoo, un tractat de filosofia oriental o una novel-la de John Le Carré.
Però els caps de setmana i sobretot a l´estiu em poso al dia i en puc devorar ben bé sis o set en dos mesos.
Llegir és també una finestra i una porta a la vegada...o millor diria que una portalada, un finestral amb balcó inclòs. Llegir és somniar i sense somniar diuen que un no pot viure.
 

Jo ja ho faig tota la setmana...ensenyo la llengua, i la meva llengua és catalana...

Val més riure que plorar

divendres, 22 d’abril del 2011

Viatjant pel Bàltic





















No ploris per una terra que lluita, lluita per una terra que plora.

Font:Avui.com
L'ENDEMÀ DE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
 Per Isabel-Clara Simó
Si tinguéssim la independència i la nostra bandera estigués ben penjadeta a la porta de l'ONU, voleiant al vent com han de fer totes les banderes, vindria el president Bush i ens diria que ens estima.
    Que troba esgarrifós que Espanya ens hagi oprimit, i posaria floretes al monument de Casanova. Podeu pujar-hi de peus que aniria exactament així.
    Tant se val quantes declaracions s'hagin fet: si tens la bandera posada, existeixes. Ja ningú no et diu que ets una malvat nacionalista ni et parla de la teva solidaritat, atès que et pertany.
    I, tot i que costi d'imaginar, el president espanyol i el president dels Països Catalans es trobarien entre somriures i abraçades i es dirien països germans. No vindria ningú a dir-nos quin Estatut hem de redactar -aleshores es diria Constitució-, i la Lliga mai no la podria guanyar el Real Madrid.
     No hi hauria balances fiscals i ningú no ens robaria el que guanyem treballant. Totes les pel·lícules, excepte les V.O., estarien doblades la català. Quan viatjaríem no hauríem d'explicar qui som, car el nostre passaport seria propi. Si vinguessin a estiuejar a les nostres platges tota la família reial espanyola embarassada i tot el govern en pes, pagarien la seva estada; nosaltres escortaríem i protegiríem, cortesos, les autoritats estrangeres.
   La xarxa de carreteres, de trens i d'aeroports seria per a la nostra pròpia conveniència, i confegiríem el nostre propi pla hidrològic. Ens barallaríem i ens enfrontaríem políticament, com a tot arreu, però ningú no aniria a plorar a Madrid.
   Jiménez Losantos deixaria d'incordiar i la COPE cauria en picat. Els nostres quioscos estarien plens de premsa en català i protegiríem amablement la literatura en altres llengües que es produís a casa nostra, sobretot en occità, car la Vall d'Aran té drets inalienables.
   El petroli de Tarragona seria en benefici nostre i a la Unió Europea defensaríem el nostre oli, les nostres taronges i el nostre malmès tèxtil. Amb veu pròpia.
   I si algú deia de fer una foto a les Açores, trauríem dels nostres arxius -amb els quals tindríem molta cura, un cop recuperats els que ens va incautar el franquisme- la foto Bush-Blair-Aznar i diríem, veus?, al primer l'han premiat, al segon l'han castigat una mica i al tercer l'han fotut al carrer, per ximple. I no caldrien manifestacions per continuar sent pacifistes.