Qui sóc?

La meva foto
Barcelona
Sóc dona, mare i mestra...que estimo, ploro, ric i sobretot procuro viure.

divendres, 23 de desembre de 2011

Felicitació nadalenca

No sé si és massa adequat felicitar les festes amb les condicions que regnen a la nostra societat ara mateix. La crisi ens arrossega, al menys als que anem a peu pel món, i notem que no hi ha diners. Això és el que sembla...o el que ens diuen!
La veritat és que ens retallen, ens roben amb impostos, ens apugen cada vegada més els productes de primera necessitat...i fa por perquè des de la nostra ignorància, el futur és fosc, arcà i molt dubtós.
El que encara et fa bullir més la sang, és que no tothom passa pel mateix raser, sembla que com més hores treballes, més et treuen...curiós, ¿serà inversament proporcional? La classe política es veu que no està feta per aquestes foteses, ells si que passaran el dia de Nadal amb paga sencera, i no com els d´educació o sanitat que ni pel dia 25 la tindran, i quan arribi, ho farà retallada considerablement.
  Sigui com sigui, us vull desitjar el millor per l´any vinent, per cadascuna de les famílies del nostre país i per la nostra terra. Bon Nadal.

dissabte, 26 de novembre de 2011

UN PAÍS, UNA LLENGUA  
En els temps que jo estudiava filología, vaig aprendre què era el bilingüisme, i que Catalunya era una terra on quasibé tots érem bilingües.
Bé, doncs ara, fa molt poc que he descobert que no és així exactament.
De la mateixa manera que els aprenentatges i les carreres s´han especialitzat, s´han particularitzat i han esdevingut molt especifiques, es veu que al bilingüisme li ha succeït el mateix.
Resulta que de bilingüismes n´hi ha de tres tipologies: individual, social i territorial.
El tercer no es produeix al nostre país perquè és quan el territori es divideix en dues parts i en cada una s´hi parla una llengua diferent. Però la segona, la social,  hi ha estat present des de fa molts i molts anys. És la que s´origina en un grup social que fa servir dues llengües i que pot estar  motivat per  factors diversos (imposició política, immigració...)
I és clar, la segona categoria, la social, ens ha empès als catalans a traginar inevitablement a les nostres esquenes el bilingüisme individual, propi i personal que a la vegada es diversifica en altres models.
Actiu, si l´individu parla i entén dues llengües. Passiu, si entén i utilitza una de les dues llengües i l´altra l´entén però no l´utilitza. Simètric, si es coneix les dues igual. Asimètric, si és competent en una més que en l´altra. Instrumental, si s´estudia una llengua per necessitat i raons pràctiques. I integrador, si l´individu l´aprèn per interès i desig de formar part de la comunitat que la parla.
I ara a veure si cadascú de nosaltres som capaços d´encabir-nos en una d´aquestes categories, o potser si tenim sort i som procaços, en pertanyem a dues o més. D´entrada i donant només una ullada asseguraria que els que més abunden avui són el passiu, l´assimètric i en algunes ocasions l´instrumental (sempre en detriment del català és clar) . I això ens hauria d´indignar, és realment enutjós i exasperant perquè aquests bilingüismes són castradors, són empobridors i deterioren sense que ens adonem, les arrels de la nostra llengua i la fan més feble i malaltissa.
El què cal de moment, i ara més que mai amb la realitat que ens ha caigut des del 20 de novembre, és que tots treballem perquè els bilingüismes que encara són minoritaris creixin i siguin generalitat. L´actiu, el simètric i l´integrador han de ser de domini en la societat catalana. Em sembla que, en aquest punt, tots els que estimem el català hi estaríem d´acord. Però potser només durant un temps i en preparació del què ha d´esdevenir més tard. Seria el primer pas necessari.
Com fer-ho realitat?
En primer lloc, assumir una fidelitat inesquinçable amb el nostre idioma, no donar-li mai l´esquena quan intenten mil vegades en un sol dia, trencar la nostra voluntat d´aplicar-la en tots els àmbits, no canviant al castellà, assumir que el català és la llengua dels catalans igual que el francès ho és dels francesos o l´italià dels italians. Canviar d´idioma és deshonest i roí per part nostra envers la nostra cultura. Fins que això no es faci entenedor i sigui assimilat pel poble català, no farem res.
I després, cal que des de les escoles, des de la docència s´actuï en conseqüència, treballant per una llengua rica a les aules, marcant un rigor i una exigència en l´estudi, expandint les branques de l´idioma a tots els àmbits possibles, a tots els nivells abastables, siguin acadèmics o mundans, d´una forma plena a totes les tendències i estaments socials.
Veiem molts bilingüismes diferents, ben diversos, però hem oblidat potser el més valuós, el que abraça els tres que són encara actualment minoritaris. Estic parlant del bilingüisme sentimental, on hi juguen constantment les emocions, la passió i l´amor pel teu país. Aquest és el següent pas i el definitiu. El més important i necessari, és la solució  definitiva a tots les malalties que patim i que ja han esdevingut xacres, la drecera que ens portarà cap al català com a única llengua vehicular.

                                                                                      Neus Parcé



Joies que estimo (3)

 Em sembla que ja vaig comentar com admiro la pintura flamenca de Vermeer, i sobretot la capacitat de domini de la llum en les seves obres. Penso que són pràcticament úniques en aquest aspecte. Realment espectaculars.
 Pintura o fotografia? És una pregunta que ens podríem qüestionar al contemplar aquesta imatge per exemple. Màgia, genialitat, artistes tocats per la gràcia del déus...art en majúscula.
Johannes Vermeer, autor brillant de la pintura flamenca, de la pintura del barroc, admirable i admirat, artista que ens ha produït el goig sublim al regalar-nos les seves imatges...joies que estimo.

divendres, 11 de novembre de 2011

video
Els pensaments formen part de tu mateix, són un bocinet teu, però també és un plaer compartir-los amb la gent que aprecies.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Ingredients per fer un país com cal.

video
Elaborat per mi fa uns dies, fruit principalment de la sensació d´injustícia que sento davant la ineficàcia dels nostres governants, de la nostra societat, que només fa que rebre clatellots, plantofades i patades al fetge i tot segueix igual, sense moure un dit. Què necessitem per tirar del carro endavant i ràpid? He triat uns ingredients per cuinar un bon país, uns ingredients que tots hauríem de tenir i per posar-los ja a la cassola..els catalans tenim gana, tenim fam.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

BARRETINES I MANTELLINES

CLARIFIQUEM  CRITERIS
És bo que totes les informacions siguin sempre contrastades, per això abans de començar, m´he dedicat a buscar l´origen i els diversos significats que tenen les paraules cultura i art, abans d´utilitzar-les amb suficient propietat.
He sentit durant molts anys que l´opinió espanyola proclamava als quatre vents que « las corridas de toros » formaven part de la cultura espanyola. Per tant no entraré a qüestionar el seu aspecte cultural, perquè aquesta cultura de la pell de brau no és la meva i no en puc parlar amb ple coneixement de causa.
Sé que la paraula cultura prové del llatí i significa conrear, però que se li poden atribuïr diverses accepcions segons la classifiquem des de l´antropologia, des d´un punt de vista artístic o d´humanitats, segons les creences religioses d´un col-lectiu, també segons l´època i les definicions conceptuals que en fan els nombrosos filòsofs i pensadors… Per tant, es podría considerar segons alguns criteris que l´activitat que fan els “toreros” forma part de certa cultura espanyola. D´acord.
Altrament també  escoltem els que sovint afirmen que és un art, i llavors la cosa ja canvia dràstricament. El mot art té connotacions ben diferents a les de cultura i que no són aplicables en la definició del “toreo”.
 art apel-la a l´estètica, és un producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que crida als sentits i a les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions i de maneres d'expressar-se; de camps com la música, la dansa, la pintura, el cinema i l´escultura. On hi poden encabir aquí “las corridas”? Assassinar animals mai serà res estètic, mai serà una forma d´expressar-se segons uns sentiments i emocions (sempre pensant que l´art desperta sensacions positives, no negatives), l´art és bellesa, la mort sense pietat i la sang d´un crim és horror, és un delicte infame.
Arribats en aquest punt, i aclarits i desgranats els significats de les paraules art i cultura, amb les que els amants de les “corrides” vesteixen els “toreros”, els preguntaria quin criteri segueixen doncs per decidir emparar-ho i voler-ho salvaguardar.
I ara afegiria ja molesta i enutjada...Una llengua i una cultura on prevaleix la solidaritat, la cooperació, la bellesa (entenguem des dels castellers fins a les sardanes, entre cents d´altres), no es mereixen formar part de l´art?
Senyors meus, els seus criteris van per mal camí, errats completament. Vostès, els que prediquen que són grans demòcrates espanyols defensors de les llibertats, afavoreixen l´atac agressiu d´un pobre animal disfressant-lo d´art de tradició mil-lenària. Vostès que proclamen la llibertat per tots aquells que opten per aquesta afició, tallen, barren i empresonen la normalització d´una llengua de tot un país...d´això se´n diu genocidi, els sona la paraula? Reclamen llibertat als seus desitjos bàrbars i salvatges, però la neguen a la voluntat autèntica i innegable de la parla de tot una nació. Això és ser uns brutals anacrònics, vostès només posen “banderilles” al progrés, a la civilització, a la saviesa.
És clar que si pensem una mica veurem que en el fons són ben coherents. Si els resulta tan fàcil acceptar l´assassinat tan cruel d´un animal, més còmode encara els serà l´assassinat d´una llengua de tot un poble...al menys això no esquitxa sang i no els embruta les mantellines.



dissabte, 17 de setembre de 2011

Istanbul

 Una de les joies no arquitectòniques de la ciutat, és sense dubtar-ho, el mercat de les espècies. Barreja espectacular de colors i olors on la vista i l´olfacte es combinen i es complementen armoniosament. Representant exacte del tarannà del poble turc, explosiu, variant, viu, sorprenent.
Grans comerciants, hàbils al negociar, astuts i llaminers amb el clients, experts professionals de la picaresca i el festeig típic del botiguer.

 El paisatge que et sorprèn quan puges a la torre Gàlata, és especialment bell. Retè en tot moment l´ambient càlid i transparent dels indrets mediterranis, però a la vegada s´hi ensuma l´extravagància de tot el que ve de l´Orient, entre caòtica i estètica.

Detall interior de la cúpula de la mesquita de Suleiman.
En tots els temples musulmans hi trobem detalls de l´art àrab preciosos, sanefes, ornaments, capitells, sostres...Els colors utilitzats sempre acostumen a prendre una tonalitat suau, que contrasten amb el caràcter fort i contundent de la gent i la gastronomia.


 La segona mesquita va ser la de Santa Sofia, abans dedicada al culte, ara convertida només en museu.
Enorme, enigmàtica, fastuosa en l´impacte que t´arriba quan hi entres, però dolça en les formes i colors que té en art.
La següent visitada va ser la gran esperada, la blava li diuen, tot i que posseeix
tons més blanquinosos i ocres que no pas blaus. Bella, atractiva en dibuixos i formes. Aquesta si que estava reservada al culte, i per tant, el tracte que t´hi obliguen a mantenir és molt més tancat i respectuós.

                     Capitell que ratlla la perfecció en colors i formes.
                  Detall de la maesquita Blava, a l´interior de la cúpula.
 La darrera joia visitada i potser la més preuada, és el Palau de Topkapi. Rodejat de jardins, l´harem, el mirador, les sales del sultà...omnipresent en el Bòsfor, vigilant etern de la ciutat exòtica per excel-lència. Barreja sorprenent d´art, bellesa i desordre. Davant les imatges que guardes després de viure aquesta ciutat, disculpes la sofocant calor de l´estiu, els regatejos constants dels mercats i el caràcter picaresc i farsaire dels seus habitants.

dimecres, 7 de setembre de 2011

El toro cec

  El món està ple de cretins, això és un fet que tothom ha pogut comprovar si ja té una edat, és cert que també n´hi ha d´eixerits, de voluntariosos, de tolerants...i no acabaria els adjectius.
  Però darrerament Espanya ens està demostrant que la densitat de població que posseeix aquest atribut en aquest país, supera en escreix el que un es pot imaginar i esperar.
  És fàcil de deduïr, si un no accepta que el seu fill tingui més riquesa cultural, més facilitat d´adaptació, millor potencial intel.lectual, una ment més progressista i més portes obertes per anar pel món, sens dubte no acceptis tampoc que participi en la immersió lingüística que funciona a la perfecció a Catalunya des de fa més de 30 anys...i per tant sigues un provincià, un talòs i un enze.
  Aquestes famílies que han denunciat al tribunal aquest projecte reconegut mundialment, no són altra cosa que tot això. Però no només elles, sinó també tota la xusma, gentota i púrria que els consola, recolza i entén.
  Històricament ja és reconeguda la fama de recalcitrant, obsura i estreta que tenia la cort de Castella a l´Edat Mitjana, tota Europa la titllava de retrògrada, en els aspectes socials, assumptes de gènere, econòmics, culturals... Però senyors, eren humans de fa sis segles! Pel què es veu, no han evolucionat en tot aquest temps, han fet arrels, dures, gruixudes, que no les pot tòrcer cap vent fresc i nou que arribi a les seves terres. Penós i totalment rebutjable.

  Ara només cal esperar quin resultat provocarà en el poble català, si tot això es queda en un no res després de molt batibull, o és el desencadenant per encendre la revolta que necessita d´una vegada Catalunya i la seva cultura.
  Els espanyols no deuen saber les paraules populars que diuen..."No hay mal que por bien no venga"...i les paraules sàbies dels refranys, siguin en castellà, mandarí o esperanto solen tenir sempre raó.

Neus Parcé Serra

dissabte, 27 d’agost de 2011

Ankara

   A l´arribar a Ankara, capital del país, amb uns 4 milions d´habitants (la segona ciutat és Istambul i en té uns 14), ens dirigim cap el Museu del les Civilitzacions d´Anatòlia.
  Ple de mostres, restes, objectes que testimonien la gran riquesa cultural que havien tingut aquestes terres en altres èpoques. Al visitar-les te n´adones de com canvia la història d´un país amb el temps, i de com l´esplendor és sempre cíclic.
 No es corresponen en absolut el contingut i bagatge cultural que veus en el museu, amb el que descobreixes passejant pels carrers de les ciutats i pobles.

 Gerra de l´època hitita que havia sigut un termo. Observeu la part cilíndrica interior que omplien amb gel per refrescar el contingut del recipient.
El museu té una gran riquesa en relleus hitites on s´hi observa clarament escenes de cacera, de guerra o de la vida quotidiana.



Exterior del museu, ajardinat i decorat també amb restes arqueològiques de gran valor.
  Tot el poble turc venera i adora al fundador de la moderna i actual Turquia,i que va alliberar al país de les dictadures dels sultans de l´època otomana.
  Mustafà Kemal Atatürk va revolucionar i canviar moltes lleis i normes adaptant-les a les noves èpoques, va modernitzar l´estructura i la dinàmica del país i el va constituïr com a república.

El proper apartat el dedicaré exclusivament a Istambul, ciutat meravellosa i plena de contrastos.

dilluns, 22 d’agost de 2011

La Capadòcia

 Detall de l´entrada d´un caravasar prop de Nevsehir i Aksaray. Aquestes construccions eren hostals que es podien trobar durant els trajectes comercials des de la Xina i Pèrsia cap a Europa (ruta de la seda). La majoria estan a Anatòlia. Comptaven amb la protecció del Sultà i van ser construits durant els segles XII i XIII.

Creuant la Capadòcia el paisatge és molt canviant, sorprenent, el seu relleu
és com una coreografia treta d´un conte
 de fades i nans. Muntanyes de roca
foradades, plenes d´habitatges pràcticament prehistòrics, amb recintes que eren llocs de culte, sales, cisternes, ciutats subterrànies.
A la vall de Goreme i als penya-segats de Ihlara s´hi poden veure meravelles que et traslladen a una superfície selenita imaginària, plena de xemeneies que en diuen de les fades, formant siluetes estranyes, dibuixades i esculpides d´una forma original i extravagant.
 La Capadòcia (Kapadokya en turc) ocupa la regió històrica d´Anatòlia central, i la seva geologia única al món ha fet que fos declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. El significat del seu nom és "terra de bells cavalls".
 La imaginació es transforma en relleu, les formes i els contorns emergeixen de la superfície anatoliana com esclats irregulars de creativitat. Espectaculars, ferms, apuntant amb seguretat cap al cel sempre blau i clar, aguantant com titans la duresa d´un clima i unes condicions extremes. A cada paratge descobert, la sorpresa t´atrapa inesperadament, sense simetria com dins d´una imatge totalment onírica. Irrepetible.
 Les restes arqueològiques que hi trobem pertanyen a èpoques ben diverses, entre elles hi ha el període assiri, hitita, persa, helènic, romà, bizantí...


Detall de l´entrada del caravasar prop d´Aksaray. Els motius decoratius ja tenen les característiques pròpiament d´art mozàrab, pertanyen a l´època que nosaltres coneixem com medieval.

A la següent ressenya sobre el viatge a Turquia, ens dedicarem a Ankara, capital del país i sobre el tarannà del poble turc.

Retorn amb una recomanació literària

Història d´una família catalana a través del temps, ens porta des del segle XIX fins als anys 60, i ens fa viure la seva crònica plena de sentiments, felicitats, decepcions...

  El seu autor, Joan Adell Álvarez, sap trenar un argument engrescador, interessant i llaminer que et fa estar molt atent a cada pàgina, a cada capítol. Estableix cert paral-lelisme entre els personatges d´una nissaga burgesa que va vivint a través dels anys, en un segle convuls. Sap pintar a les situacions dels protagonistes molts matins tristos, que tal com anuncia el seu títol, et fan copsar matisos de melanconia, de tendresa, d´intriga, de resignació...
  Molt recomanable, de les lectures que et costen de deixar.

dimarts, 9 d’agost de 2011

A descansar uns dies...



I durant uns dies, tal com resen els nombrosos cartellets dels establiments a l´estiu...tancat per descans del personal...
I què entenem per descans?
Tot depèn dels ulls que ho contemplen, de la pell que ho viu, del nas que ho respira...els meus ulls, la meva pell, el meu nas desitgen descansar fent viatgets, llegir un munt de llibres i atipar-me de no fer res més si és possible...o si de cas el mínim. És la única manera de netejar neurones, de preparar ment i ànima per un nou curs, un nou hivern, un nou tornar a començar amb les bateries renovades.
 Per cada kilòmetre viatjant, per cada pàgina de lectura per estrenar, per cada minut de relax...em vaig redibuixant, refent, netejant...
 Les lectures d´estiu són també viatges a llocs inesperats, diferents, plens d´imaginació i que t´enriqueixen extraordinariament, et fan volar sense avió però et porten encara més lluny.
Quan m´hi torni a posar, portaré nous aires, empenta i enèrgica inquietud per seguir, per reprendre noves idees de tot el que hagi vist i begut la meva mirada.
 Fins aleshores...a reveure!!

diumenge, 31 de juliol de 2011

Treure el ventre de pena


Per acabar els comentaris i les imatges del nostre viatge, us ensenyo només una part de l´aspecte gastronòmic. Perquè diguin el que diguin, l´estómac és important, i dins la nostra cultura trobem moltes cites, refranys, acudits, publicacions...dedicats a la bona taula i a la bona cuina.
Durant el recorregut del barco, hi va haver dos matins, concretament de 10 a 13, que ens van oferir amb un brunch (barreja de breakfast i lunch).


Reposteria a dojo, batuts, productes de forn exquisits, amanides mil, formatges, fruita, pastes, melmelades...
...aliments d´origen de diferents països, marisc, ous, embotits, carns, broquetes, fumats i marinats...


  Si hi ha un paradís existent en algun lloc de l´Univers que estigui relacionat amb la manduca de qualitat, és segur la que es produeix durant el creuer en aquest vaixell. Quasi resulta exultant, obcè, extraordinari, espectacular...


   S´hi pot trobar pràcticament de tot i en quantitats pecaminoses. Realment després entens l´excés de pes que acrediten alguns passatgers d´origen nord-americà...que penses...si ja és difícil comprendre perquè i com s´aguanten aquests transports mastodòntics, amb aquesta gent tant i tant obesa...serà encara més difícil?
   I tot aquest desbaratament pecaminós, sempre conjuntat amb una decoració esquisida, tant a la sala com a les taules, plats o safates. Evidentment pots menjar quasi com un garrí...però, això si, un garrí finolis i educat...el que ara se´n diu "pijo".
                                            Bon profit!

dimecres, 27 de juliol de 2011

A l´arribar a Alesund...

Arribem a l´últim port de la ruta, Alesund, situada una mica més al sud i ja prop de Bergen una altra vegada. El mar es contempla tacat d´illes, petits caps emergents que surten, tafaners, com si busquessin un glop d´aire fred. El mar, ja quiet per aquests entorns, es fa mirall de tot el paisatge.

Pugem fins al mirador, ara ja amb el cel ennuvolat. Gaudim de paisatge de postal.
Estampat de teulades des del mirador d´Alesund

Cases marineres d´Alesund

Passejant pel poblet descobrim racons plenament modernistes en algunes façanes. Diversos artistes admiradors de Gaudí i d´altres autors del nou corrent d´art tan popular a Europa de principis de segle, en reprodueixen en aquell moment, diferents mostres a les noves cases que s´hi construeixen. És com la cirereta del pastís que acaba d´arrodonir la bellesa de les cases, dels carrers, de l´entorn.
Poblet de gran bellesa, dels indrets habitats més bonics de tot el viatge. Molt agradable per passejar-hi, tan pels regals que se t´ofereixen a la vista, com per l´ambient tranquil i de calma que s´hi respira.
Aquí en teniu algunes mostres de les moltes que vam capturar amb la càmara.