UN PAÍS, UNA LLENGUA
En els temps que jo estudiava filología, vaig aprendre què era el bilingüisme, i que Catalunya era una terra on quasibé tots érem bilingües.
Bé, doncs ara, fa molt poc que he descobert que no és així exactament.
De la mateixa manera que els aprenentatges i les carreres s´han especialitzat, s´han particularitzat i han esdevingut molt especifiques, es veu que al bilingüisme li ha succeït el mateix.
Resulta que de bilingüismes n´hi ha de tres tipologies: individual, social i territorial.
El tercer no es produeix al nostre país perquè és quan el territori es divideix en dues parts i en cada una s´hi parla una llengua diferent. Però la segona, la social, hi ha estat present des de fa molts i molts anys. És la que s´origina en un grup social que fa servir dues llengües i que pot estar motivat per factors diversos (imposició política, immigració...)
I és clar, la segona categoria, la social, ens ha empès als catalans a traginar inevitablement a les nostres esquenes el bilingüisme individual, propi i personal que a la vegada es diversifica en altres models.
Actiu, si l´individu parla i entén dues llengües. Passiu, si entén i utilitza una de les dues llengües i l´altra l´entén però no l´utilitza. Simètric, si es coneix les dues igual. Asimètric, si és competent en una més que en l´altra. Instrumental, si s´estudia una llengua per necessitat i raons pràctiques. I integrador, si l´individu l´aprèn per interès i desig de formar part de la comunitat que la parla.
I ara a veure si cadascú de nosaltres som capaços d´encabir-nos en una d´aquestes categories, o potser si tenim sort i som procaços, en pertanyem a dues o més. D´entrada i donant només una ullada asseguraria que els que més abunden avui són el passiu, l´assimètric i en algunes ocasions l´instrumental (sempre en detriment del català és clar) . I això ens hauria d´indignar, és realment enutjós i exasperant perquè aquests bilingüismes són castradors, són empobridors i deterioren sense que ens adonem, les arrels de la nostra llengua i la fan més feble i malaltissa.
El què cal de moment, i ara més que mai amb la realitat que ens ha caigut des del 20 de novembre, és que tots treballem perquè els bilingüismes que encara són minoritaris creixin i siguin generalitat. L´actiu, el simètric i l´integrador han de ser de domini en la societat catalana. Em sembla que, en aquest punt, tots els que estimem el català hi estaríem d´acord. Però potser només durant un temps i en preparació del què ha d´esdevenir més tard. Seria el primer pas necessari.
Com fer-ho realitat?
En primer lloc, assumir una fidelitat inesquinçable amb el nostre idioma, no donar-li mai l´esquena quan intenten mil vegades en un sol dia, trencar la nostra voluntat d´aplicar-la en tots els àmbits, no canviant al castellà, assumir que el català és la llengua dels catalans igual que el francès ho és dels francesos o l´italià dels italians. Canviar d´idioma és deshonest i roí per part nostra envers la nostra cultura. Fins que això no es faci entenedor i sigui assimilat pel poble català, no farem res.
I després, cal que des de les escoles, des de la docència s´actuï en conseqüència, treballant per una llengua rica a les aules, marcant un rigor i una exigència en l´estudi, expandint les branques de l´idioma a tots els àmbits possibles, a tots els nivells abastables, siguin acadèmics o mundans, d´una forma plena a totes les tendències i estaments socials.
Veiem molts bilingüismes diferents, ben diversos, però hem oblidat potser el més valuós, el que abraça els tres que són encara actualment minoritaris. Estic parlant del bilingüisme sentimental, on hi juguen constantment les emocions, la passió i l´amor pel teu país. Aquest és el següent pas i el definitiu. El més important i necessari, és la solució definitiva a tots les malalties que patim i que ja han esdevingut xacres, la drecera que ens portarà cap al català com a única llengua vehicular.
Neus Parcé
Neus Parcé
