ANHEL
Vull olorar la ginesta ben groga amb l´oreig franc,
amb una brisa lliure de cadenes i nusos massa apretats
que intenten escanyar-nos i ens priven l´alè.
Desitjo nedar entre aigües nítides i asserenades,
sense capitans tirans, de pensaments vetustos
que disposin els colors que ha de tenir el cel del meu país.
És hora que ressonin els crits de rauxa tant de temps retinguts,
és hora d’arriscar i avançar, encesos de fermesa i de justícia.
Cal aturar el dubte, oblidar el desencís.
Necessito passejar per corriols exempts d´espines,
voltejar per rambles ben amples sense bardisses,
caminar per carrers amb portes sense claus, sense pestells.
Que el meu paisatge no perdi identitat, que sigui el que ens escau,
el de sempre, el que jo estimo amb el cor i l´ànima,
i que aguantant dels arbres les arrels fortes i segures,
les fulles arribin noves a cada temporada amb nous brots.
Anhelo albirar un horitzó sense boires ni tempestes.
Ambiciono una terra sense submissió, sense enveja,
una terra íntegra on cap flor mai no sigui trepitjada.
Cobejo un somni mil vegades desitjat,
ansiejo una quimera que sé es farà realitat.
Neus Parcé