Necessito...

  Sovint em sento escanyada dins la meva pròpia pell, com si em vingués estreta i llavors em sento insignificant, incapaç i insegura per volar, que no per somniar. És com si respirés aclaparada i pressionada, incapaç d´enlairar-me, i aquest sentiment no em deixa passejar per les profunditats de les meves fantasies, les meves fugides.
  Endevino que és a causa de l´avorrida rutina que ens embruteix i que tinta de negre els propòsits, o dels petits problemes quotidians que enfosqueixen el meu cel, o de les intencions dels que em rodegen que sembla que esperin a l´aguait per difuminar les meves idees, o de la pressa que sovint té el rellotge o simplement del malestruc aparegut un dia per sorpresa.
   Música, dansa i lletra són els únics camins que em resolen aquesta dificultat. Em trenquen aquesta barrera d´una manera àgil i ràpida, és el remei efectiu per curar aquests símptomes. M´ajuden a volar, a obviar les pedres que trobo cada dia, els granets de sorra que ceguen els ulls, la boira espessa i aterridora que envaeix lentament els sentits i la claredat de la ment.
  Quan l´ànima em plora, jo ballo, ballo encara que les cames no em segueixin potser del tot. Necessito la dansa.
  Quan el meu cor defalleix, jo visc la música més que mai, i la visc triant-ne una d´especial per cada moment, per cada situació. Necessito la música.
  Quan la meva ment s´atura cansada, jo escric, escric per enfortir els meus pensaments, per oblidar les meves pors. Necessito les paraules.

 

Sense comentaris

   Fa poc vaig comentar que de tant en tant aniria penjant algunes de les pintures del meu fill Roger. Doncs aquí en teniu dues més que ell va fer per il-lustrar uns contes, el primer per un que es titula "Mar de sábanas". El segon per un que ell estimava molt, "Pèl moixí", que l´havia llegit de petit i li havia agradat moltíssim.
    No afegiré comentaris que pecarien d´imparcials, simplement si entreu mai al seu blog llegiu els comentaris que li han deixat. Me´n sento orgullosa.  

Més enllà dels porticons...

Cal fer una mirada a l´exterior de tant en tant, una visió més generosa i menys introvertida, enviar un somriure a la vida que tens en blanc i negre, a més de la panoràmica en color que ja coneixem i desitgem. Si tanquem porticons, tard o d´hora el tuf de la immobilitat ens atraparà. Sempre hi ha un horitzó que t´espera, clar, diàfan, brillant...només per a tu, on el sol cada dia torna a sortir malgrat la nit.

Passejada pel Born

  Avui ha fet un matí ben assolellat després de la pluja continuada i persistent que va caure ahir. Quan comença el bon temps, sembla que tothom revifa i assedegats de llum i de sol, busquem estones per passejar a l´aire lliure, prendre el solet i obrir totes les finestres de bat a bat.
El German i jo hem decidit anar a donar una volteta pels voltants del Born abans de dinar  .
  Una vegada més he sentit l´orgull de pertànyer a una ciutat tan bella, plena d´història i art. Indescriptible les mil sensacions que et venen a la pell, al cor i un munt de referències històriques que et tornen a la memòria...
  Sempre penso que no sabem passejar per Barcelona, ho fem com donant l´esquena a tot el que ens ofereix, al que tenim a prop, caminant amb els ulls baixos mentre mantenim els cinc sentits estacats encara a la feina, als problemes, als deures pendents, a les obligacions...Des que jo ho he après, ja no camino per la meva ciutat com abans, ara sempre aixeco la mirada, no només per una prendre una actitud optimista, confiada i segura en la vida, sinó amb un tarannà descobridor i observador, vigilant, atenta a qualsevol parany de la història, alerta per descobrir un rastre en un cartell d´un carreró, o en la barana d´una balconada, en una gàrgola curiosa, en un aleró especial d´un teulat antic, la petja del temps en un porticó d´una finestra, la recerca de portes antigues o curioses (ja haureu pogut comprobar que són la meva debilitat).
   Ens ha semblat que les busques del rellotge han anat massa depressa i al final hem decidit quedar-nos a dinar pels voltants. I agafeu paper i llapis perquè us anuncio una recomanació. Carrer Flassaders o carrer Sabateret (hi ha dues entrades), un local anomenat el Cafè de la Princesa, que és un edifici medieval (amb llegenda inclosa que t´explica el perquè del seu nom) que té una espècie de pati interior que li dóna molta llum natural. Dinar excel-lent, diria que una cuina el-laborada, però sense excés de disseny (que de vegades, en alguns restaurants, quan et posen al davant segons quins plats, són tan sofisticats, que penses si són només per mirar i prou, com si desfer aquella obra d´art fós un sacrilegi culpabilitzador). Tot el que hem demanat, postres inclosos, ho hem regat amb un vinet blanc chardonney de l´Empordà....boníssim, exquisit. Relació qualitat preu molt correcte.
   Al sortir, al metro i cap a casa. Feia fresqueta tot i que el sol encara era potent, però ja se sap...com dèia la meva àvia..."tot bon català té fred després de dinar"...i em sembla que en molts, molts metres a la rodona, era jo la única que en tenia...però això ja seria tema per un altre dia...

                           Cafè de la Princesa

Un artista a casa

No he comentat pel blog encara que el meu fill Roger és il-lustrador, tot i que l´orgull de mare m´ho ha fet repetir més d´una vegada en mil situacions i ambients. Em sembla inútil que canti les seves excel-lències pictòriques perquè la meva condició com a progenitora faria poc creïble el meu criteri...però és molt bo, ho haig de dir.
  Aquest treball al carbó el va fer quan encara vivia a casa, si no recordo malament, i tot just acabat de sortir del forn ja em va agradar d´una forma especial...les ombres, el moviment...tot. Aquí el teniu i jutgeu per vosaltres mateixos.
 Ja us aniré ensenyant alguna obra seva de tant en tant, en té una pila, de tècniques i temes molt variats, en funció del que ell ha escollit o del que li han demanat per feina.
  Diuen que dels dos fills que tinc, el Roger és el que s´assembla més a mi, però ja us asseguro que en això dels pinzells, amb sa mare...res de res.