FILOSOFANT UNA ESTONA

De vegades els sentiments et ballen entre l’amor i l’odi, dubtant entre el cor i la ment, entre el blanc i el negre, sense  matisos.

Darrerament he descobert en el meu sentir  aquesta dualitat, i la causa és evidentment la situació del meu país.

Jo no puc evitar estimar profundament el meu poble, la meva terra, la meva gent, les meves arrels. Simplement perquè et neix d’una forma espontània i natural, de vegades amb rauxa, d’altres amb serenitat, però sempre amb fermesa.

Em sento orgullosa del que som capaços sovint, de la nostra cultura, del nostre tarannà democràtic i modern, em proclamo vanitosa de la meva identitat i m’agrada presumir-ne quan viatjo i em presento. Per tant, i vagi per davant, sóc profundament afortunada d’haver nascut en aquesta estimada terra.

Però és sabut que tot té la seva part fosca, i la nostra catalanitat evidentment, també la té. Em fa mal veure en ocasions la nostra docilitat i servilisme, i que altres titllen de sensatesa o prudència.  Penso que no és altra cosa que una disfressa per la covardia. De vegades cal deixar les paraules boniques a una banda per passar a l’acció, per començar la lluita de debò.

Un atribut perniciós que ens sovinteja és la poca entesa que acostumem a demostrar. Per tot rondinem i busquem tres peus al gat, pecant algunes vegades de victimisme i de poc esperit. Ens costa anar plegats cap a la mateixa direcció i els objectius que en principi semblen molt ben compartits, es van diversificant buscant dreceres cap a no sé on.

I la pregunta final que em ve a la ment és…

On se’n va la maduresa que de vegades demostrem com a poble?  Per què en altres situacions podem arribar a ser tan puerils?   I sobretot…per què últimamente em pregunto tantes coses que no entenc?         

 

Neus Parcé    26/12/2013