El German i jo hem decidit anar a donar una volteta pels voltants del Born abans de dinar .
Una vegada més he sentit l´orgull de pertànyer a una ciutat tan bella, plena d´història i art. Indescriptible les mil sensacions que et venen a la pell, al cor i un munt de referències històriques que et tornen a la memòria...
Sempre penso que no sabem passejar per Barcelona, ho fem com donant l´esquena a tot el que ens ofereix, al que tenim a prop, caminant amb els ulls baixos mentre mantenim els cinc sentits estacats encara a la feina, als problemes, als deures pendents, a les obligacions...Des que jo ho he après, ja no camino per la meva ciutat com abans, ara sempre aixeco la mirada, no només per una prendre una actitud optimista, confiada i segura en la vida, sinó amb un tarannà descobridor i observador, vigilant, atenta a qualsevol parany de la història, alerta per descobrir un rastre en un cartell d´un carreró, o en la barana d´una balconada, en una gàrgola curiosa, en un aleró especial d´un teulat antic, la petja del temps en un porticó d´una finestra, la recerca de portes antigues o curioses (ja haureu pogut comprobar que són la meva debilitat).
Ens ha semblat que les busques del rellotge han anat massa depressa i al final hem decidit quedar-nos a dinar pels voltants. I agafeu paper i llapis perquè us anuncio una recomanació. Carrer Flassaders o carrer Sabateret (hi ha dues entrades), un local anomenat el Cafè de la Princesa, que és un edifici medieval (amb llegenda inclosa que t´explica el perquè del seu nom) que té una espècie de pati interior que li dóna molta llum natural. Dinar excel-lent, diria que una cuina el-laborada, però sense excés de disseny (que de vegades, en alguns restaurants, quan et posen al davant segons quins plats, són tan sofisticats, que penses si són només per mirar i prou, com si desfer aquella obra d´art fós un sacrilegi culpabilitzador). Tot el que hem demanat, postres inclosos, ho hem regat amb un vinet blanc chardonney de l´Empordà....boníssim, exquisit. Relació qualitat preu molt correcte.
Al sortir, al metro i cap a casa. Feia fresqueta tot i que el sol encara era potent, però ja se sap...com dèia la meva àvia..."tot bon català té fred després de dinar"...i em sembla que en molts, molts metres a la rodona, era jo la única que en tenia...però això ja seria tema per un altre dia...
Segurament és allò que deia aquell : que els arbres no ens deixen veure el bosc.....
ResponElimina