12 OCTUBRE O LA MISÈRIA DE LA INEPTITUD
  Ahir  , 12 d´octubre, i després de fer pràcticament un treball de camp, em vaig adonar definitivament de la força i la validesa de l´esperit independentista d´aquí ara mateix. 
Em sembla que no cal comentar la diferència del nombre de manifestants, entre la concentració d´ahir i la del dia 11 de setembre, és obvi, és evident. Tothom ho ha vist, a casa i a l´estranger. Però la quantitat és el menys important diria jo.  S´escau de dir,  allò de que és més important el fons que la forma, perquè aquí es compleix.

  Una altra cosa més valuosa, és observar  les diferents espècies d´assistents a l´acte espanyol, per adonar-te de qui és el que va pel camí esgarriat, desaprofitant uns moments realment històrics.
Jo diría que la suma dels manifestants d´ahir, eren la representació  que definia el perfil exacte de l´esperit ranci espanyol, del que només se salven un grup d´indignats (que encara que muts del tot davant les injustícies envers els catalans) són de ment oberta i europea, demòcrates i moderns, els quals evidentment no s´hi van sentir convocats.
Concretament tres blocs formaven les “prietas” files de la manifestació.
  El primer eren els típics matrimonis castellanoparlants ja jubilats, que mai han respirat altra cosa que el què  veuen al seu escanyat ghetto, i que va des de la feria de abril al canal Sur, que els seus al•licients es basen en  les converses de futbol i toros ell, i les de la perruqueria ella. No saben, ni els importa massa el què passa al seu voltant i tampoc s´han preocupat gens per integrar-se al país al qual van arribar ja fa una colla d´anys. En aquest apartat també hi podríem incloure els que popularment en diuen “canis” o “quillus”, que solen ser hereus d´aquests avis que han viscut d´esquena al país que els ha collit.
  El segon grup, i potser el més reduït a la manifestació, el formen gent de clase força acomodada, de vestit absolutament “pepero”, adoradors de la dreta española, carca i mudadeta, entusiastes de la  doctrina Aznar-Botella, devots de la Mare de Déu de l´Empenta i altres rosaris. Aquest grup,  no per escàs poc perillós, és el que bàsicament contamina més. Senzillament perquè és el que té les virolles i per tant belluga els fils del poder. I els mou amb la total prepotència que dona la ignorància, amb unes conseqüències tan nocives com ho podrien ser les d´un nen petit que manipula unes tisores o un ganivet.  Aquests són també els que emmascaren  les veritats dels informatius, empastifen la imatge de les evidències històriques, socials, culturals i econòmiques del país.
  I per últim, el tercer conjunt, el més indigne de tots, el format per una baconada de subjectes amb el cervell buit. Són els que anomenem “caps-rapats” o “skin-heads”. És un tipus de bestiar originari de terres del submón, generalment de clavegueres. Criden molt, no saben pensar perquè pateixen una insuficiència neuronal important. Per tant, són imprevisibles i molt agressius. Moltes vegades se´ls veu en companyia dels altrament dits “legionarios de ardor guerrero”, molt semblants als anteriors perquè tampoc tenen capacitat per raonar, però el seu indument és diferent. Els primers van pelats, amb caçadora negra de pell encara que sigui ple agost,  i botes militars, possiblement per poder donar millors puntades de peu. Els segons porten uniforme militar sencer, motxilla de campanya amb una pandereta, una manola i un toro per posar sobre la tele. Moltes vegades arriben muntats sobre una cabra. Tant dels uns com dels altres, es recomanable no tenir-hi cap tracte.

  Digueu-me doncs quina categoria pot tenir tot aquest barreig que forma un compost infumable del tot. Ni credibilitat, ni enteniment, ni seriositat, ni harmonia, ni proporció…res que sigui satisfactori.
 Estareu d´acord amb mi, que si a més, ho confrontem amb el contorn de la gent que va asistir a la concentració de l´11 S, ja no hi ha cap tintura que hi doni color. Ara no començaré a magnificar-ne  apassionadament  totes les propietats  perquè puc passar, per alguns, de partidista, però si fem un esforç enorme i procurem ser imparcials, també se´ns farà evident que els avancem en tot, i que som nosaltres els que portem el camí del discerniment i la raó.
  En conseqüència, aquestes observacions tan concluents, ens han de donar la força i l´equilibri per poder fer les coses ben fetes, aconseguir el què ens proposem, ben lliures de pors i dubtes. En sortirem vencedors, i no només per la nostra rauxa assenyada, per la nostra voluntat i treball, sinó també per la seves enormes  incompetències,  ignoràncies i ineptituds.
Recordem-ho, tinguem-ho present.

Neus Parcé Serra
13 Octubre 2012