EXCÉS DE PES
En una democràcia s´entén que la balança dels drets i la dels deures éstà equilibrada.
En el nostre país, ja està clar que no, i cada vegada menys.
Els drets van minvant i els deures es van engreixant. I si ets català, encara s´agreuja la situació perquè la diferència augmenta a més velocitat.
Dins del sac que es va aprimant,  ja no hi trobem el dret a poder estar malalts sense por a perdre la feina, ni el dret a tenir escoles en condicions i amb menjadors com cal, tampoc el dret a poder cobrar un sou digne sense que et robin un munt de pispes i estafadors, ni el de  triar el camí o la drecera que ha de fer el meu país, també desapareix  el dret a que els meus fills puguin estudiar sense haver de vendre´s un ronyó, i evidentment el dret a utilizar la meva llengua i cultura sense que ningú la trepitgi.
Al cul de sac només hi veiem unes engrunes i encara ben resseques i florides.
Però en canvi, la bossa dels deures es va fent grassa, perquè el  seu pes  és inversament proporcional al del sac anterior. Ens cau al damunt el deure dels impostos que, lluny de ser raonables, ens apareixen  cada vegada més dèspotes i exagerats, gens d´acord amb els sous. També rebem l´escomesa ferotge de les retallades plantejades com una imposició ineludible, mentre una colla de personatges depredadors amb càrrecs de gran responsabilitat, pispen i arramben amb tot el que poden. A més, es veu que tenim la responsabilitat de mantenir una baconada d´individus  amb corona, que amb l´excusa de ràncies històries i tradicions, aprofiten per viure com uns reis (i mai més ben dit) a càrrec nostre.
Tot plegat, massa pes.
Fins quan anirem amb una espatlla més carregada que l´altra?
Ja és hora de deixar caure el sac de les injustícies i llavors, deixarem anar de tort.

Neus Parcé  (1Març 2013)