Més instants dels països del fred (2)

 Seguim pujant cada vegada més al nord i per fi arribem a Longyearbyen, un petit poblet a l´arxipèlag de Svalbard. Possiblement és l´últim raconet habitat per l´home abans d´arribar al pol Nord. En època estiuenca les temperatures oscil-len entre 1 i 5 graus centígrads. El cel i el mar segueixen fascinadors, atractivament metàl-lics, freds però elegants, dibuixats amb gran bellesa.

El mapa us indica la situació exacta de tan bell paratge. La línia blava assenyala la ruta del vaixell, ve del nord de la península escandinava a través del mar de Noruega creuant l´oceà àrtic.

Excursió creuant la tundra àrtica, aparentment desèrtica, però plena de vida al mateix temps. Lloc transitat per guineus àrtiques, ossos polars, rens i centenars d´espècies. T´envolten sensacions contradictòries, produeix una inevitable atracció, única, bella, però també inexplorada, misteriosa, plena de sorpreses i perills. 

Instants del viatge

Molt a propet de la ciutat de Bergen a Noruega hi ha la casa del compositor Edward Grieg, quan ell escrivia música, veia aquest paisatge.

Raconet a la part vella de Bergen, darrera les cases que anomenen Hanseàtiques, on vivia la colònia alemanya.

A mida que vas avançant cap al Nord tot es va capgirant i les situacions de vida es produeixen sempre sotmeses al cel i a tot el que succeix al firmament. Les nits comencen a desaparèixer, neix el sol de mitjanit. T´acompanya durant tota la nit i juga a desorientar-te. Una nit que ja no és fosca, no és negra, no és misteriosa ni secreta. El cel esdevé un mantell desigual i ple de tonalitats ben diferents, només equiparable al del nord d´Escòcia, fins i tot potser diria que encara més encisador i espectacular. Els núvols canviants agafen formes estranyes i prenen colors que van des del gris més tancat i fosc al més aperlat i brillant, passant pel gris acer i pel gris fum. Mentre, el mar fent de mirall reflecteix tot aquest estampat i augmenta el ventall de coloracions. Senzillament fascinant.

Durant els dies següents aniré afegint més instants del viatge pel Cercle Polar Àrtic que he acabat fa només dos dies. Espero que us agradi.

Estimo la meva llengua

Quan ens sembla que la nostra llengua fa un passet endavant i que de mica en mica va fent-se segura, arriba un altre esdeveniment que la fa recular, com les banyes d´un cargolet quan el toques. Ara està en primera pàgina la decisió del parlament Europeu en contra de l´etiquetatge en català. Doncs bé, en senyal de suport a la meva llengua, perquè es mereix els drets que tenen d´altres, perquè la llengua d´un país és la manifestació d´una cultura, perquè necessita de la nostra defensa i lluita...per això he escrit unes paraules que no són pas meves però que comparteixo plenament.

..."Un dels temes sagrats de la democràcia és el bilingüisme. Ens han dit que som bilingües i hem caigut en un parany, un parany que a més de convertir-nos en presoners de les paraules ens converteix en espanyols. És molt senzill: A partir del moment que dic que sóc bilingüe, que tan pròpia m´és la llengua catalana com l´espanyola, estic acceptant que sóc binacional, estic acceptant que sóc català i espanyol al mateix temps. Cosa que és tan absurda com ser italià i francès a l´hora. No lliga."...
..." El català i l´anglès són dos idiomes que parlo i que m´encanten. Sóc trilingüe doncs? Tinc la sort de parlar castellà per raons òbvies i anglès perquè el vaig estudiar, però això no em converteix en bilingüe ni en trilingüe. De llengua pròpia només en tinc una, el català, tan pròpia com ho pugui ser el castellà per un castellanoparlant del barri de la Guineueta. I és que per moltes llengües que parlis, de teva només n´hi ha una, aquella amb la que la teva mare et parlava de petit....No ens adonem que un país no pot ser mai binacional sense deixar de ser país, perquè la nacionalitat oficialment reconeguda es menja la subordinada. Mentre el català no sigui una llengua imprescindible per viure i desenvolupar-se a Catalunya, i els espanyols no entenguin que els drets d´aquesta llengua han de ser els mateixos que els del castellà a Espanya, no podrem parlar de normalització."...
..."La llengua continua estant estretament lligada al reconeixement de la identitat. És el nostre patrimoni per poder dir No som espanyols, quan en realitat n´hi hauria prou de dir Som catalans. No es tracta de negar allò que no som, sinó de dir tan sols el que som. Mentre el català sigui l´arma del nacionalisme, mentre el català hagi de ser defensat, serà una llengua coaccionada que s´utilitzarà a favor i en contra de Catalunya com a nació."...

 (Declaracions fetes per Joel Joan en el llibre  Jo no sóc espanyol de
   Víctor Alexandre)

Porta amb història a Calàbria

La porta en qüestió és del poble de La Gàrdia (nom occità), que en italià es tradueix per Guardia Piemontese

.

El poble de La Gàrdia es troba a la província de Cosenze, dins la regió de Calàbria, en una zona muntanyosa que mira a la Mediterrània. Encara s'hi parla la llengua occitana, degut a la forta presència dels valdesos, una gent de les valls occitanes del nord-oest d'Itàlia que als segles XII-XIII s'hi varen establir, fugint de les persecucions religioses.

Al segle XVI els occitans de La Gàrdia són durament perseguits per l'Església Catòlica. La Inquisició els declara una croada perquè s'han adherit al protestantisme de Calví; en moren uns milers. S'estableix al poble un convent de frares, que s'encarreguen del compliment de les pràctiques catòliques com a única religió.

Per aquest motiu, les portes de les cases han de tenir un finestró que romangui permanentment obert, de manera que els frares puguin ficar-hi el cap i comprovar que no se segueixen costums, pregàries ni rituals d'altres religions.

En record de la massacre del segle XVI, una de les portes de la ciutat s'anomena "Pòrta dal sang".

El 2008 les banderes catalana i occitana varen ser honorades a l'ajuntament de La Gàrdia.

(Informació cedida per la meva companya Amàlia Bosch)

Més treballs d´en Roger

Us segueixo penjant dibuixos del Roger. Em sembla que no calen comentaris per aclarir qui és el personatge. Les arrugues i els plecs són ben reals. Aquest front tan peculiar d´ell, amb el somriure entre enigmàtic i innocent...idèntic al de veritat, oi?

Aquest altre dibuix amb blanc i negre el va fer per una campanya de seguretat i prevenció. Desperta tendresa i comunica realitat per la seva senzillesa. Sembla que el nen s´aboqui a un món desconegut i misteriós, que encara no es veu però que ell ja té ganes de descobrir, un món que li pot portar perills i inseguretats. Fantàstic. M´agrada d´una forma especial.

Alesund, Noruega

Quan les imatges vistes i desitjades mil vegades es tornen realitat, em sento plenament satisfeta...Viatjar em calma la set de conèixer llocs nous, de gaudir amb paisatges diferents dels nostres, de viure tradicions noves, d´escoltar llengües estranyes, de conviure amb gent llunyana...és un dels camins més directes a la felicitat.

Imatges d´estiu

Calidesa estiuenca, xafogor humit,
ball d´ones al mar i olor penetrant dels pins.
Nits desitjades a la fresca, d´arribada tardanera,
cels blaus escampats, estrelles solitàries,
núvols escadussers, mandrosos, lleugers,
estol de gavines, vestides de pau,
xarxes curades al sol, que esperen la feina,
gotes salades a la pell, a punt de volar,
veles ben blanques, dansant a l´horitzó,
el gris esdevé blau, l´entorn cobra vida
reneix la llum, reneix el color.
                                           Neus Parcé