Els pensaments formen part de tu mateix, són un bocinet teu, però també és un plaer compartir-los amb la gent que aprecies.

Ingredients per fer un país com cal.

Elaborat per mi fa uns dies, fruit principalment de la sensació d´injustícia que sento davant la ineficàcia dels nostres governants, de la nostra societat, que només fa que rebre clatellots, plantofades i patades al fetge i tot segueix igual, sense moure un dit. Què necessitem per tirar del carro endavant i ràpid? He triat uns ingredients per cuinar un bon país, uns ingredients que tots hauríem de tenir i per posar-los ja a la cassola..els catalans tenim gana, tenim fam.

BARRETINES I MANTELLINES

CLARIFIQUEM  CRITERIS

És bo que totes les informacions siguin sempre contrastades, per això abans de començar, m´he dedicat a buscar l´origen i els diversos significats que tenen les paraules cultura i art, abans d´utilitzar-les amb suficient propietat.

He sentit durant molts anys que l´opinió espanyola proclamava als quatre vents que « las corridas de toros » formaven part de la cultura espanyola. Per tant no entraré a qüestionar el seu aspecte cultural, perquè aquesta cultura de la pell de brau no és la meva i no en puc parlar amb ple coneixement de causa.

Sé que la paraula cultura prové del llatí i significa conrear, però que se li poden atribuïr diverses accepcions segons la classifiquem des de l´antropologia, des d´un punt de vista artístic o d´humanitats, segons les creences religioses d´un col-lectiu, també segons l´època i les definicions conceptuals que en fan els nombrosos filòsofs i pensadors… Per tant, es podría considerar segons alguns criteris que l´activitat que fan els “toreros” forma part de certa cultura espanyola. D´acord.

Altrament també  escoltem els que sovint afirmen que és un art, i llavors la cosa ja canvia dràstricament. El mot art té connotacions ben diferents a les de cultura i que no són aplicables en la definició del “toreo”.

 L´art apel-la a l´estètica, és un producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que crida als sentits i a les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions i de maneres d'expressar-se; de camps com la música, la dansa, la pintura, el cinema i l´escultura. On hi poden encabir aquí “las corridas”? Assassinar animals mai serà res estètic, mai serà una forma d´expressar-se segons uns sentiments i emocions (sempre pensant que l´art desperta sensacions positives, no negatives), l´art és bellesa, la mort sense pietat i la sang d´un crim és horror, és un delicte infame.

Arribats en aquest punt, i aclarits i desgranats els significats de les paraules art i cultura, amb les que els amants de les “corrides” vesteixen els “toreros”, els preguntaria quin criteri segueixen doncs per decidir emparar-ho i voler-ho salvaguardar.

I ara afegiria ja molesta i enutjada...Una llengua i una cultura on prevaleix la solidaritat, la cooperació, la bellesa (entenguem des dels castellers fins a les sardanes, entre cents d´altres), no es mereixen formar part de l´art?

Senyors meus, els seus criteris van per mal camí, errats completament. Vostès, els que prediquen que són grans demòcrates espanyols defensors de les llibertats, afavoreixen l´atac agressiu d´un pobre animal disfressant-lo d´art de tradició mil-lenària. Vostès que proclamen la llibertat per tots aquells que opten per aquesta afició, tallen, barren i empresonen la normalització d´una llengua de tot un país...d´això se´n diu genocidi, els sona la paraula? Reclamen llibertat als seus desitjos bàrbars i salvatges, però la neguen a la voluntat autèntica i innegable de la parla de tot una nació. Això és ser uns brutals anacrònics, vostès només posen “banderilles” al progrés, a la civilització, a la saviesa.

És clar que si pensem una mica veurem que en el fons són ben coherents. Si els resulta tan fàcil acceptar l´assassinat tan cruel d´un animal, més còmode encara els serà l´assassinat d´una llengua de tot un poble...al menys això no esquitxa sang i no els embruta les mantellines.

Istanbul

 Una de les joies no arquitectòniques de la ciutat, és sense dubtar-ho, el mercat de les espècies. Barreja espectacular de colors i olors on la vista i l´olfacte es combinen i es complementen armoniosament. Representant exacte del tarannà del poble turc, explosiu, variant, viu, sorprenent.

Grans comerciants, hàbils al negociar, astuts i llaminers amb el clients, experts professionals de la picaresca i el festeig típic del botiguer.

 El paisatge que et sorprèn quan puges a la torre Gàlata, és especialment bell. Retè en tot moment l´ambient càlid i transparent dels indrets mediterranis, però a la vegada s´hi ensuma l´extravagància de tot el que ve de l´Orient, entre caòtica i estètica.

Detall interior de la cúpula de la mesquita de Suleiman.
En tots els temples musulmans hi trobem detalls de l´art àrab preciosos, sanefes, ornaments, capitells, sostres...Els colors utilitzats sempre acostumen a prendre una tonalitat suau, que contrasten amb el caràcter fort i contundent de la gent i la gastronomia.

 La segona mesquita va ser la de Santa Sofia, abans dedicada al culte, ara convertida només en museu.
Enorme, enigmàtica, fastuosa en l´impacte que t´arriba quan hi entres, però dolça en les formes i colors que té en art.

La següent visitada va ser la gran esperada, la blava li diuen, tot i que posseeix

tons més blanquinosos i ocres que no pas blaus. Bella, atractiva en dibuixos i formes. Aquesta si que estava reservada al culte, i per tant, el tracte que t´hi obliguen a mantenir és molt més tancat i respectuós.

                     Capitell que ratlla la perfecció en colors i formes.

                  Detall de la maesquita Blava, a l´interior de la cúpula.

 La darrera joia visitada i potser la més preuada, és el Palau de Topkapi. Rodejat de jardins, l´harem, el mirador, les sales del sultà...omnipresent en el Bòsfor, vigilant etern de la ciutat exòtica per excel-lència. Barreja sorprenent d´art, bellesa i desordre. Davant les imatges que guardes després de viure aquesta ciutat, disculpes la sofocant calor de l´estiu, els regatejos constants dels mercats i el caràcter picaresc i farsaire dels seus habitants.

El toro cec

  El món està ple de cretins, això és un fet que tothom ha pogut comprovar si ja té una edat, és cert que també n´hi ha d´eixerits, de voluntariosos, de tolerants...i no acabaria els adjectius.
  Però darrerament Espanya ens està demostrant que la densitat de població que posseeix aquest atribut en aquest país, supera en escreix el que un es pot imaginar i esperar.
  És fàcil de deduïr, si un no accepta que el seu fill tingui més riquesa cultural, més facilitat d´adaptació, millor potencial intel.lectual, una ment més progressista i més portes obertes per anar pel món, sens dubte no acceptis tampoc que participi en la immersió lingüística que funciona a la perfecció a Catalunya des de fa més de 30 anys...i per tant sigues un provincià, un talòs i un enze.
  Aquestes famílies que han denunciat al tribunal aquest projecte reconegut mundialment, no són altra cosa que tot això. Però no només elles, sinó també tota la xusma, gentota i púrria que els consola, recolza i entén.
  Històricament ja és reconeguda la fama de recalcitrant, obsura i estreta que tenia la cort de Castella a l´Edat Mitjana, tota Europa la titllava de retrògrada, en els aspectes socials, assumptes de gènere, econòmics, culturals... Però senyors, eren humans de fa sis segles! Pel què es veu, no han evolucionat en tot aquest temps, han fet arrels, dures, gruixudes, que no les pot tòrcer cap vent fresc i nou que arribi a les seves terres. Penós i totalment rebutjable.

  Ara només cal esperar quin resultat provocarà en el poble català, si tot això es queda en un no res després de molt batibull, o és el desencadenant per encendre la revolta que necessita d´una vegada Catalunya i la seva cultura.
  Els espanyols no deuen saber les paraules populars que diuen..."No hay mal que por bien no venga"...i les paraules sàbies dels refranys, siguin en castellà, mandarí o esperanto solen tenir sempre raó.

Neus Parcé Serra

Ankara

   A l´arribar a Ankara, capital del país, amb uns 4 milions d´habitants (la segona ciutat és Istambul i en té uns 14), ens dirigim cap el Museu del les Civilitzacions d´Anatòlia.
  Ple de mostres, restes, objectes que testimonien la gran riquesa cultural que havien tingut aquestes terres en altres èpoques. Al visitar-les te n´adones de com canvia la història d´un país amb el temps, i de com l´esplendor és sempre cíclic.
 No es corresponen en absolut el contingut i bagatge cultural que veus en el museu, amb el que descobreixes passejant pels carrers de les ciutats i pobles.

 Gerra de l´època hitita que havia sigut un termo. Observeu la part cilíndrica interior que omplien amb gel per refrescar el contingut del recipient.

El museu té una gran riquesa en relleus hitites on s´hi observa clarament escenes de cacera, de guerra o de la vida quotidiana.

Exterior del museu, ajardinat i decorat també amb restes arqueològiques de gran valor.

  Tot el poble turc venera i adora al fundador de la moderna i actual Turquia,i que va alliberar al país de les dictadures dels sultans de l´època otomana.
  Mustafà Kemal Atatürk va revolucionar i canviar moltes lleis i normes adaptant-les a les noves èpoques, va modernitzar l´estructura i la dinàmica del país i el va constituïr com a república.

El proper apartat el dedicaré exclusivament a Istambul, ciutat meravellosa i plena de contrastos.

La Capadòcia

 Detall de l´entrada d´un caravasar prop de Nevsehir i Aksaray. Aquestes construccions eren hostals que es podien trobar durant els trajectes comercials des de la Xina i Pèrsia cap a Europa (ruta de la seda). La majoria estan a Anatòlia. Comptaven amb la protecció del Sultà i van ser construits durant els segles XII i XIII.

Creuant la Capadòcia el paisatge és molt canviant, sorprenent, el seu relleu
és com una coreografia treta d´un conte

 de fades i nans. Muntanyes de roca
foradades, plenes d´habitatges pràcticament prehistòrics, amb recintes que eren llocs de culte, sales, cisternes, ciutats subterrànies.
A la vall de Goreme i als penya-segats de Ihlara s´hi poden veure meravelles que et traslladen a una superfície selenita imaginària, plena de xemeneies que en diuen de les fades, formant siluetes estranyes, dibuixades i esculpides d´una forma original i extravagant.

 La Capadòcia (Kapadokya en turc) ocupa la regió històrica d´Anatòlia central, i la seva geologia única al món ha fet que fos declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. El significat del seu nom és "terra de bells cavalls".

 La imaginació es transforma en relleu, les formes i els contorns emergeixen de la superfície anatoliana com esclats irregulars de creativitat. Espectaculars, ferms, apuntant amb seguretat cap al cel sempre blau i clar, aguantant com titans la duresa d´un clima i unes condicions extremes. A cada paratge descobert, la sorpresa t´atrapa inesperadament, sense simetria com dins d´una imatge totalment onírica. Irrepetible.

 Les restes arqueològiques que hi trobem pertanyen a èpoques ben diverses, entre elles hi ha el període assiri, hitita, persa, helènic, romà, bizantí...

Detall de l´entrada del caravasar prop d´Aksaray. Els motius decoratius ja tenen les característiques pròpiament d´art mozàrab, pertanyen a l´època que nosaltres coneixem com medieval.

A la següent ressenya sobre el viatge a Turquia, ens dedicarem a Ankara, capital del país i sobre el tarannà del poble turc.