Felicitació nadalenca

No sé si és massa adequat felicitar les festes amb les condicions que regnen a la nostra societat ara mateix. La crisi ens arrossega, al menys als que anem a peu pel món, i notem que no hi ha diners. Això és el que sembla...o el que ens diuen!
La veritat és que ens retallen, ens roben amb impostos, ens apugen cada vegada més els productes de primera necessitat...i fa por perquè des de la nostra ignorància, el futur és fosc, arcà i molt dubtós.
El que encara et fa bullir més la sang, és que no tothom passa pel mateix raser, sembla que com més hores treballes, més et treuen...curiós, ¿serà inversament proporcional? La classe política es veu que no està feta per aquestes foteses, ells si que passaran el dia de Nadal amb paga sencera, i no com els d´educació o sanitat que ni pel dia 25 la tindran, i quan arribi, ho farà retallada considerablement.

  Sigui com sigui, us vull desitjar el millor per l´any vinent, per cadascuna de les famílies del nostre país i per la nostra terra. Bon Nadal.

UN PAÍS, UNA LLENGUA  

En els temps que jo estudiava filología, vaig aprendre què era el bilingüisme, i que Catalunya era una terra on quasibé tots érem bilingües.

Bé, doncs ara, fa molt poc que he descobert que no és així exactament.

De la mateixa manera que els aprenentatges i les carreres s´han especialitzat, s´han particularitzat i han esdevingut molt especifiques, es veu que al bilingüisme li ha succeït el mateix.

Resulta que de bilingüismes n´hi ha de tres tipologies: individual, social i territorial.

El tercer no es produeix al nostre país perquè és quan el territori es divideix en dues parts i en cada una s´hi parla una llengua diferent. Però la segona, la social,  hi ha estat present des de fa molts i molts anys. És la que s´origina en un grup social que fa servir dues llengües i que pot estar  motivat per  factors diversos (imposició política, immigració...)

I és clar, la segona categoria, la social, ens ha empès als catalans a traginar inevitablement a les nostres esquenes el bilingüisme individual, propi i personal que a la vegada es diversifica en altres models.

Actiu, si l´individu parla i entén dues llengües. Passiu, si entén i utilitza una de les dues llengües i l´altra l´entén però no l´utilitza. Simètric, si es coneix les dues igual. Asimètric, si és competent en una més que en l´altra. Instrumental, si s´estudia una llengua per necessitat i raons pràctiques. I integrador, si l´individu l´aprèn per interès i desig de formar part de la comunitat que la parla.

I ara a veure si cadascú de nosaltres som capaços d´encabir-nos en una d´aquestes categories, o potser si tenim sort i som procaços, en pertanyem a dues o més. D´entrada i donant només una ullada asseguraria que els que més abunden avui són el passiu, l´assimètric i en algunes ocasions l´instrumental (sempre en detriment del català és clar) . I això ens hauria d´indignar, és realment enutjós i exasperant perquè aquests bilingüismes són castradors, són empobridors i deterioren sense que ens adonem, les arrels de la nostra llengua i la fan més feble i malaltissa.

El què cal de moment, i ara més que mai amb la realitat que ens ha caigut des del 20 de novembre, és que tots treballem perquè els bilingüismes que encara són minoritaris creixin i siguin generalitat. L´actiu, el simètric i l´integrador han de ser de domini en la societat catalana. Em sembla que, en aquest punt, tots els que estimem el català hi estaríem d´acord. Però potser només durant un temps i en preparació del què ha d´esdevenir més tard. Seria el primer pas necessari.

Com fer-ho realitat?

En primer lloc, assumir una fidelitat inesquinçable amb el nostre idioma, no donar-li mai l´esquena quan intenten mil vegades en un sol dia, trencar la nostra voluntat d´aplicar-la en tots els àmbits, no canviant al castellà, assumir que el català és la llengua dels catalans igual que el francès ho és dels francesos o l´italià dels italians. Canviar d´idioma és deshonest i roí per part nostra envers la nostra cultura. Fins que això no es faci entenedor i sigui assimilat pel poble català, no farem res.

I després, cal que des de les escoles, des de la docència s´actuï en conseqüència, treballant per una llengua rica a les aules, marcant un rigor i una exigència en l´estudi, expandint les branques de l´idioma a tots els àmbits possibles, a tots els nivells abastables, siguin acadèmics o mundans, d´una forma plena a totes les tendències i estaments socials.

Veiem molts bilingüismes diferents, ben diversos, però hem oblidat potser el més valuós, el que abraça els tres que són encara actualment minoritaris. Estic parlant del bilingüisme sentimental, on hi juguen constantment les emocions, la passió i l´amor pel teu país. Aquest és el següent pas i el definitiu. El més important i necessari, és la solució  definitiva a tots les malalties que patim i que ja han esdevingut xacres, la drecera que ens portarà cap al català com a única llengua vehicular.

                                                                                      Neus Parcé

Joies que estimo (3)

 Em sembla que ja vaig comentar com admiro la pintura flamenca de Vermeer, i sobretot la capacitat de domini de la llum en les seves obres. Penso que són pràcticament úniques en aquest aspecte. Realment espectaculars.

 Pintura o fotografia? És una pregunta que ens podríem qüestionar al contemplar aquesta imatge per exemple. Màgia, genialitat, artistes tocats per la gràcia del déus...art en majúscula.

Johannes Vermeer, autor brillant de la pintura flamenca, de la pintura del barroc, admirable i admirat, artista que ens ha produït el goig sublim al regalar-nos les seves imatges...joies que estimo.

Els pensaments formen part de tu mateix, són un bocinet teu, però també és un plaer compartir-los amb la gent que aprecies.

Ingredients per fer un país com cal.

Elaborat per mi fa uns dies, fruit principalment de la sensació d´injustícia que sento davant la ineficàcia dels nostres governants, de la nostra societat, que només fa que rebre clatellots, plantofades i patades al fetge i tot segueix igual, sense moure un dit. Què necessitem per tirar del carro endavant i ràpid? He triat uns ingredients per cuinar un bon país, uns ingredients que tots hauríem de tenir i per posar-los ja a la cassola..els catalans tenim gana, tenim fam.

BARRETINES I MANTELLINES

CLARIFIQUEM  CRITERIS

És bo que totes les informacions siguin sempre contrastades, per això abans de començar, m´he dedicat a buscar l´origen i els diversos significats que tenen les paraules cultura i art, abans d´utilitzar-les amb suficient propietat.

He sentit durant molts anys que l´opinió espanyola proclamava als quatre vents que « las corridas de toros » formaven part de la cultura espanyola. Per tant no entraré a qüestionar el seu aspecte cultural, perquè aquesta cultura de la pell de brau no és la meva i no en puc parlar amb ple coneixement de causa.

Sé que la paraula cultura prové del llatí i significa conrear, però que se li poden atribuïr diverses accepcions segons la classifiquem des de l´antropologia, des d´un punt de vista artístic o d´humanitats, segons les creences religioses d´un col-lectiu, també segons l´època i les definicions conceptuals que en fan els nombrosos filòsofs i pensadors… Per tant, es podría considerar segons alguns criteris que l´activitat que fan els “toreros” forma part de certa cultura espanyola. D´acord.

Altrament també  escoltem els que sovint afirmen que és un art, i llavors la cosa ja canvia dràstricament. El mot art té connotacions ben diferents a les de cultura i que no són aplicables en la definició del “toreo”.

 L´art apel-la a l´estètica, és un producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que crida als sentits i a les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions i de maneres d'expressar-se; de camps com la música, la dansa, la pintura, el cinema i l´escultura. On hi poden encabir aquí “las corridas”? Assassinar animals mai serà res estètic, mai serà una forma d´expressar-se segons uns sentiments i emocions (sempre pensant que l´art desperta sensacions positives, no negatives), l´art és bellesa, la mort sense pietat i la sang d´un crim és horror, és un delicte infame.

Arribats en aquest punt, i aclarits i desgranats els significats de les paraules art i cultura, amb les que els amants de les “corrides” vesteixen els “toreros”, els preguntaria quin criteri segueixen doncs per decidir emparar-ho i voler-ho salvaguardar.

I ara afegiria ja molesta i enutjada...Una llengua i una cultura on prevaleix la solidaritat, la cooperació, la bellesa (entenguem des dels castellers fins a les sardanes, entre cents d´altres), no es mereixen formar part de l´art?

Senyors meus, els seus criteris van per mal camí, errats completament. Vostès, els que prediquen que són grans demòcrates espanyols defensors de les llibertats, afavoreixen l´atac agressiu d´un pobre animal disfressant-lo d´art de tradició mil-lenària. Vostès que proclamen la llibertat per tots aquells que opten per aquesta afició, tallen, barren i empresonen la normalització d´una llengua de tot un país...d´això se´n diu genocidi, els sona la paraula? Reclamen llibertat als seus desitjos bàrbars i salvatges, però la neguen a la voluntat autèntica i innegable de la parla de tot una nació. Això és ser uns brutals anacrònics, vostès només posen “banderilles” al progrés, a la civilització, a la saviesa.

És clar que si pensem una mica veurem que en el fons són ben coherents. Si els resulta tan fàcil acceptar l´assassinat tan cruel d´un animal, més còmode encara els serà l´assassinat d´una llengua de tot un poble...al menys això no esquitxa sang i no els embruta les mantellines.

Istanbul

 Una de les joies no arquitectòniques de la ciutat, és sense dubtar-ho, el mercat de les espècies. Barreja espectacular de colors i olors on la vista i l´olfacte es combinen i es complementen armoniosament. Representant exacte del tarannà del poble turc, explosiu, variant, viu, sorprenent.

Grans comerciants, hàbils al negociar, astuts i llaminers amb el clients, experts professionals de la picaresca i el festeig típic del botiguer.

 El paisatge que et sorprèn quan puges a la torre Gàlata, és especialment bell. Retè en tot moment l´ambient càlid i transparent dels indrets mediterranis, però a la vegada s´hi ensuma l´extravagància de tot el que ve de l´Orient, entre caòtica i estètica.

Detall interior de la cúpula de la mesquita de Suleiman.
En tots els temples musulmans hi trobem detalls de l´art àrab preciosos, sanefes, ornaments, capitells, sostres...Els colors utilitzats sempre acostumen a prendre una tonalitat suau, que contrasten amb el caràcter fort i contundent de la gent i la gastronomia.

 La segona mesquita va ser la de Santa Sofia, abans dedicada al culte, ara convertida només en museu.
Enorme, enigmàtica, fastuosa en l´impacte que t´arriba quan hi entres, però dolça en les formes i colors que té en art.

La següent visitada va ser la gran esperada, la blava li diuen, tot i que posseeix

tons més blanquinosos i ocres que no pas blaus. Bella, atractiva en dibuixos i formes. Aquesta si que estava reservada al culte, i per tant, el tracte que t´hi obliguen a mantenir és molt més tancat i respectuós.

                     Capitell que ratlla la perfecció en colors i formes.

                  Detall de la maesquita Blava, a l´interior de la cúpula.

 La darrera joia visitada i potser la més preuada, és el Palau de Topkapi. Rodejat de jardins, l´harem, el mirador, les sales del sultà...omnipresent en el Bòsfor, vigilant etern de la ciutat exòtica per excel-lència. Barreja sorprenent d´art, bellesa i desordre. Davant les imatges que guardes després de viure aquesta ciutat, disculpes la sofocant calor de l´estiu, els regatejos constants dels mercats i el caràcter picaresc i farsaire dels seus habitants.