Porta amb història a Calàbria

La porta en qüestió és del poble de La Gàrdia (nom occità), que en italià es tradueix per Guardia Piemontese

.

El poble de La Gàrdia es troba a la província de Cosenze, dins la regió de Calàbria, en una zona muntanyosa que mira a la Mediterrània. Encara s'hi parla la llengua occitana, degut a la forta presència dels valdesos, una gent de les valls occitanes del nord-oest d'Itàlia que als segles XII-XIII s'hi varen establir, fugint de les persecucions religioses.

Al segle XVI els occitans de La Gàrdia són durament perseguits per l'Església Catòlica. La Inquisició els declara una croada perquè s'han adherit al protestantisme de Calví; en moren uns milers. S'estableix al poble un convent de frares, que s'encarreguen del compliment de les pràctiques catòliques com a única religió.

Per aquest motiu, les portes de les cases han de tenir un finestró que romangui permanentment obert, de manera que els frares puguin ficar-hi el cap i comprovar que no se segueixen costums, pregàries ni rituals d'altres religions.

En record de la massacre del segle XVI, una de les portes de la ciutat s'anomena "Pòrta dal sang".

El 2008 les banderes catalana i occitana varen ser honorades a l'ajuntament de La Gàrdia.

(Informació cedida per la meva companya Amàlia Bosch)

Més treballs d´en Roger

Us segueixo penjant dibuixos del Roger. Em sembla que no calen comentaris per aclarir qui és el personatge. Les arrugues i els plecs són ben reals. Aquest front tan peculiar d´ell, amb el somriure entre enigmàtic i innocent...idèntic al de veritat, oi?

Aquest altre dibuix amb blanc i negre el va fer per una campanya de seguretat i prevenció. Desperta tendresa i comunica realitat per la seva senzillesa. Sembla que el nen s´aboqui a un món desconegut i misteriós, que encara no es veu però que ell ja té ganes de descobrir, un món que li pot portar perills i inseguretats. Fantàstic. M´agrada d´una forma especial.

Alesund, Noruega

Quan les imatges vistes i desitjades mil vegades es tornen realitat, em sento plenament satisfeta...Viatjar em calma la set de conèixer llocs nous, de gaudir amb paisatges diferents dels nostres, de viure tradicions noves, d´escoltar llengües estranyes, de conviure amb gent llunyana...és un dels camins més directes a la felicitat.

Imatges d´estiu

Calidesa estiuenca, xafogor humit,
ball d´ones al mar i olor penetrant dels pins.
Nits desitjades a la fresca, d´arribada tardanera,
cels blaus escampats, estrelles solitàries,
núvols escadussers, mandrosos, lleugers,
estol de gavines, vestides de pau,
xarxes curades al sol, que esperen la feina,
gotes salades a la pell, a punt de volar,
veles ben blanques, dansant a l´horitzó,
el gris esdevé blau, l´entorn cobra vida
reneix la llum, reneix el color.
                                           Neus Parcé

Què hi ha darrera la porta?

Quantes portes deixem d´obrir per por d´arriscar? Quantes vegades perdem la llibertat i morim una mica per dins només per tenir por d´obrir la porta dels nostres somnis?  La por és sovint el mur que atura la felicitat?

                                      Porta d´Otxandio (Euskadi)

Vàndals indignats?

  No sé encara trobar en quin moment es produeix la intersecció entre la indignació i el vandalisme. Jo creia que una cosa i altra no eren mai convergents, que al món civilitzat prenien camins totalment oposats.
  Algú pot tenir un gran sentiment d´indignació a causa normalment d´una espatarrant injustícia, cridar molt, anar a manifestacions o fer mil acampades, i a la vegada respectar tot allò que se li escau al davant.
  Per altra banda algú pot dedicar-se a fer malbé bens comuns, a malmetre coses que són de tots, potser sense estar-ne d´enfadat, ni haver anat a cap concentració anti-sistema, ni tampoc tenir cap actitud reivindicativa; només cal que siguis un poca-solta, un incívic i molt animal.
  Però jo diria que mai una situació comporta inevitablement l´altra. Mai.
  Per això no entenc què està passant ara mateix a la plaça Catalunya de Barcelona. L´ambient revolucionari que es respirava fa uns dies, al qual m´hi havia afegit amb ànima, voluntat i signatura, es va diluint entre la brutícia, la incompetència, la mandra i no sé quantes coses més.
  És necessari que es carreguin i embrutin estàtues, bancs, parterres...?
  Entendria que a la Borsa de Barcelona del Passeig de Gràcia hi fessin pintades per exemple (cosa que no comparteixo), perquè hi guarda certa relació de reivindicació al menys econòmica...però què han fet les obres de pedra situades a la plaça? Són les culpables de les injustícies socials d´avui dia? Per què permetem que això passi?...Aquests senyors que estan trepitjant la gespa de la plaça també trepitgen un dels molts drets que exigeixen...el de respectar els bens de tot el poble...els jardins públics i les figures de pedra també són meves, i del meu veí, i de la botiguera de la cantonada.
  Ara mateix els que de debò reivindiquen, els que prenen veu en la revolució social-político-econòmica que tan acertada i oportunament es va començar, ja no són els que resten ajeguts al carrer. És més que evident (perquè també alguns així ho han manifestat pels medis i per tant no m´ho invento) que estan allí encara perquè no saben on anar, són grupets marginals que no tenen ni idea del treball, de l´esforç, de la lluita dia a dia, del què significa digna justícia i llibertat.
  Ara mateix a la plaça Catalunya només hi ha acampades la mandra, la desídia, la brutícia i la vulgaritat. I jo, francament indignada d´alguns falsos indignats.

Lectures recomanades

Novel-la negra d´Arnaldur Indridason.

Típica i distreta novel-la policíaca situada a Islàndia. L´autor és nascut a Reikiavik, i forma part del grup d´escriptors de moda nòrdics. Té la seva gràcia i es llegeix fàcilment, no hi busquis interpretacions complicades i missatges subliminals, és el que és i ja està. Està bé. Ideal per les lectures fresquetes d´estiu.

Aquesta novl-le ja la vaig llegir fa uns quants anys, però em va agradar tant, que sempre n´he tingut molt bon record .La seva autora és Doris Lessing, coneguda escriptora anglesa nascuda a Pèrsia a principis del segle XX.

Està situada en un futur imaginari durant una glaciació que cobreix tota Europa. La vaig trobar ingeniosa, de bona estructura i d´aquelles que són extremadament amenes i emocionants de llegir. De ritme aventurer i molt equilibrada de descripcions i diàlegs. I afegiré que a més de ser d´agradable lectura, també et fa pensar més enllà de l´argument.

És del últims llibres que he llegit i em va agradar moltíssim. De l´autora Sílvia Alcàntara. Explica la història d´uns personatges que viuen en una colònia tèxtil catalana de principis de segle. Tot i que al principi et fas una mica d´embolic amb els personatges pels salts narratius que es produeixen, agafes el fil ben aviat perquè et poses dins l´argument. D´aquells que costen de deixar i que els aniries devorant sense parar gaire. 

Novel-la de Xavier Bosch, premi Sant Jordi 2009. Curta sobretot. Em va agradar molt i em va decebre la seva brevetat, precisament perquè la vaig trobar plena d´intriga, actualitat, valentia, per tot això la vaig acabar ben aviat i el meu desig hagués estat seguir uns quants capítols més. Els seus personatges se´m van fer tan reals que em van quedar ganes de saber-ne més, què se´n feia de les seves vides i quin futur els deparava. Molt bona.

Emili Teixidor sembla tornar una mica al món de Pa Negre perquè es situa altra vegada al temps de després de la guerra. Retrata a la perfecció el temps de foscor i repressió del moment, veus clarament les imatges d´una gent plena de prejudicis. També la vaig trobar massa breu, el gust dura poc i sembla que el final no hauria d´arribar encara. Narrativa excel-lent.

Ara mateix ja l´estic acabant i estic en condicions de recomanar-lo plenament. De l´escriptora Care Santos, que explica la història d´una família benestant de la barcelona modernista, concretament en una casa de l´alta burgesia de l´Eixample. Molt apassionant, et costa deixar-la quan l´agafes. Recorregut per la història i la societat del moment, i va traslladant la narració a l´època actual, en la vivència de les generacions següents a la família protagonista. és com un passat però vist des del present.