Qui sóc?

La meva foto
Barcelona
Sóc dona, mare i mestra...que estimo, ploro, ric i sobretot procuro viure.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Istanbul

 Una de les joies no arquitectòniques de la ciutat, és sense dubtar-ho, el mercat de les espècies. Barreja espectacular de colors i olors on la vista i l´olfacte es combinen i es complementen armoniosament. Representant exacte del tarannà del poble turc, explosiu, variant, viu, sorprenent.
Grans comerciants, hàbils al negociar, astuts i llaminers amb el clients, experts professionals de la picaresca i el festeig típic del botiguer.

 El paisatge que et sorprèn quan puges a la torre Gàlata, és especialment bell. Retè en tot moment l´ambient càlid i transparent dels indrets mediterranis, però a la vegada s´hi ensuma l´extravagància de tot el que ve de l´Orient, entre caòtica i estètica.

Detall interior de la cúpula de la mesquita de Suleiman.
En tots els temples musulmans hi trobem detalls de l´art àrab preciosos, sanefes, ornaments, capitells, sostres...Els colors utilitzats sempre acostumen a prendre una tonalitat suau, que contrasten amb el caràcter fort i contundent de la gent i la gastronomia.


 La segona mesquita va ser la de Santa Sofia, abans dedicada al culte, ara convertida només en museu.
Enorme, enigmàtica, fastuosa en l´impacte que t´arriba quan hi entres, però dolça en les formes i colors que té en art.
La següent visitada va ser la gran esperada, la blava li diuen, tot i que posseeix
tons més blanquinosos i ocres que no pas blaus. Bella, atractiva en dibuixos i formes. Aquesta si que estava reservada al culte, i per tant, el tracte que t´hi obliguen a mantenir és molt més tancat i respectuós.

                     Capitell que ratlla la perfecció en colors i formes.
                  Detall de la maesquita Blava, a l´interior de la cúpula.
 La darrera joia visitada i potser la més preuada, és el Palau de Topkapi. Rodejat de jardins, l´harem, el mirador, les sales del sultà...omnipresent en el Bòsfor, vigilant etern de la ciutat exòtica per excel-lència. Barreja sorprenent d´art, bellesa i desordre. Davant les imatges que guardes després de viure aquesta ciutat, disculpes la sofocant calor de l´estiu, els regatejos constants dels mercats i el caràcter picaresc i farsaire dels seus habitants.

dimecres, 7 de setembre del 2011

El toro cec

  El món està ple de cretins, això és un fet que tothom ha pogut comprovar si ja té una edat, és cert que també n´hi ha d´eixerits, de voluntariosos, de tolerants...i no acabaria els adjectius.
  Però darrerament Espanya ens està demostrant que la densitat de població que posseeix aquest atribut en aquest país, supera en escreix el que un es pot imaginar i esperar.
  És fàcil de deduïr, si un no accepta que el seu fill tingui més riquesa cultural, més facilitat d´adaptació, millor potencial intel.lectual, una ment més progressista i més portes obertes per anar pel món, sens dubte no acceptis tampoc que participi en la immersió lingüística que funciona a la perfecció a Catalunya des de fa més de 30 anys...i per tant sigues un provincià, un talòs i un enze.
  Aquestes famílies que han denunciat al tribunal aquest projecte reconegut mundialment, no són altra cosa que tot això. Però no només elles, sinó també tota la xusma, gentota i púrria que els consola, recolza i entén.
  Històricament ja és reconeguda la fama de recalcitrant, obsura i estreta que tenia la cort de Castella a l´Edat Mitjana, tota Europa la titllava de retrògrada, en els aspectes socials, assumptes de gènere, econòmics, culturals... Però senyors, eren humans de fa sis segles! Pel què es veu, no han evolucionat en tot aquest temps, han fet arrels, dures, gruixudes, que no les pot tòrcer cap vent fresc i nou que arribi a les seves terres. Penós i totalment rebutjable.

  Ara només cal esperar quin resultat provocarà en el poble català, si tot això es queda en un no res després de molt batibull, o és el desencadenant per encendre la revolta que necessita d´una vegada Catalunya i la seva cultura.
  Els espanyols no deuen saber les paraules populars que diuen..."No hay mal que por bien no venga"...i les paraules sàbies dels refranys, siguin en castellà, mandarí o esperanto solen tenir sempre raó.

Neus Parcé Serra

dissabte, 27 d’agost del 2011

Ankara

   A l´arribar a Ankara, capital del país, amb uns 4 milions d´habitants (la segona ciutat és Istambul i en té uns 14), ens dirigim cap el Museu del les Civilitzacions d´Anatòlia.
  Ple de mostres, restes, objectes que testimonien la gran riquesa cultural que havien tingut aquestes terres en altres èpoques. Al visitar-les te n´adones de com canvia la història d´un país amb el temps, i de com l´esplendor és sempre cíclic.
 No es corresponen en absolut el contingut i bagatge cultural que veus en el museu, amb el que descobreixes passejant pels carrers de les ciutats i pobles.

 Gerra de l´època hitita que havia sigut un termo. Observeu la part cilíndrica interior que omplien amb gel per refrescar el contingut del recipient.
El museu té una gran riquesa en relleus hitites on s´hi observa clarament escenes de cacera, de guerra o de la vida quotidiana.



Exterior del museu, ajardinat i decorat també amb restes arqueològiques de gran valor.
  Tot el poble turc venera i adora al fundador de la moderna i actual Turquia,i que va alliberar al país de les dictadures dels sultans de l´època otomana.
  Mustafà Kemal Atatürk va revolucionar i canviar moltes lleis i normes adaptant-les a les noves èpoques, va modernitzar l´estructura i la dinàmica del país i el va constituïr com a república.

El proper apartat el dedicaré exclusivament a Istambul, ciutat meravellosa i plena de contrastos.

dilluns, 22 d’agost del 2011

La Capadòcia

 Detall de l´entrada d´un caravasar prop de Nevsehir i Aksaray. Aquestes construccions eren hostals que es podien trobar durant els trajectes comercials des de la Xina i Pèrsia cap a Europa (ruta de la seda). La majoria estan a Anatòlia. Comptaven amb la protecció del Sultà i van ser construits durant els segles XII i XIII.

Creuant la Capadòcia el paisatge és molt canviant, sorprenent, el seu relleu
és com una coreografia treta d´un conte
 de fades i nans. Muntanyes de roca
foradades, plenes d´habitatges pràcticament prehistòrics, amb recintes que eren llocs de culte, sales, cisternes, ciutats subterrànies.
A la vall de Goreme i als penya-segats de Ihlara s´hi poden veure meravelles que et traslladen a una superfície selenita imaginària, plena de xemeneies que en diuen de les fades, formant siluetes estranyes, dibuixades i esculpides d´una forma original i extravagant.
 La Capadòcia (Kapadokya en turc) ocupa la regió històrica d´Anatòlia central, i la seva geologia única al món ha fet que fos declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. El significat del seu nom és "terra de bells cavalls".
 La imaginació es transforma en relleu, les formes i els contorns emergeixen de la superfície anatoliana com esclats irregulars de creativitat. Espectaculars, ferms, apuntant amb seguretat cap al cel sempre blau i clar, aguantant com titans la duresa d´un clima i unes condicions extremes. A cada paratge descobert, la sorpresa t´atrapa inesperadament, sense simetria com dins d´una imatge totalment onírica. Irrepetible.
 Les restes arqueològiques que hi trobem pertanyen a èpoques ben diverses, entre elles hi ha el període assiri, hitita, persa, helènic, romà, bizantí...


Detall de l´entrada del caravasar prop d´Aksaray. Els motius decoratius ja tenen les característiques pròpiament d´art mozàrab, pertanyen a l´època que nosaltres coneixem com medieval.

A la següent ressenya sobre el viatge a Turquia, ens dedicarem a Ankara, capital del país i sobre el tarannà del poble turc.

Retorn amb una recomanació literària

Història d´una família catalana a través del temps, ens porta des del segle XIX fins als anys 60, i ens fa viure la seva crònica plena de sentiments, felicitats, decepcions...

  El seu autor, Joan Adell Álvarez, sap trenar un argument engrescador, interessant i llaminer que et fa estar molt atent a cada pàgina, a cada capítol. Estableix cert paral-lelisme entre els personatges d´una nissaga burgesa que va vivint a través dels anys, en un segle convuls. Sap pintar a les situacions dels protagonistes molts matins tristos, que tal com anuncia el seu títol, et fan copsar matisos de melanconia, de tendresa, d´intriga, de resignació...
  Molt recomanable, de les lectures que et costen de deixar.

dimarts, 9 d’agost del 2011

A descansar uns dies...



I durant uns dies, tal com resen els nombrosos cartellets dels establiments a l´estiu...tancat per descans del personal...
I què entenem per descans?
Tot depèn dels ulls que ho contemplen, de la pell que ho viu, del nas que ho respira...els meus ulls, la meva pell, el meu nas desitgen descansar fent viatgets, llegir un munt de llibres i atipar-me de no fer res més si és possible...o si de cas el mínim. És la única manera de netejar neurones, de preparar ment i ànima per un nou curs, un nou hivern, un nou tornar a començar amb les bateries renovades.
 Per cada kilòmetre viatjant, per cada pàgina de lectura per estrenar, per cada minut de relax...em vaig redibuixant, refent, netejant...
 Les lectures d´estiu són també viatges a llocs inesperats, diferents, plens d´imaginació i que t´enriqueixen extraordinariament, et fan volar sense avió però et porten encara més lluny.
Quan m´hi torni a posar, portaré nous aires, empenta i enèrgica inquietud per seguir, per reprendre noves idees de tot el que hagi vist i begut la meva mirada.
 Fins aleshores...a reveure!!

diumenge, 31 de juliol del 2011

Treure el ventre de pena


Per acabar els comentaris i les imatges del nostre viatge, us ensenyo només una part de l´aspecte gastronòmic. Perquè diguin el que diguin, l´estómac és important, i dins la nostra cultura trobem moltes cites, refranys, acudits, publicacions...dedicats a la bona taula i a la bona cuina.
Durant el recorregut del barco, hi va haver dos matins, concretament de 10 a 13, que ens van oferir amb un brunch (barreja de breakfast i lunch).


Reposteria a dojo, batuts, productes de forn exquisits, amanides mil, formatges, fruita, pastes, melmelades...
...aliments d´origen de diferents països, marisc, ous, embotits, carns, broquetes, fumats i marinats...


  Si hi ha un paradís existent en algun lloc de l´Univers que estigui relacionat amb la manduca de qualitat, és segur la que es produeix durant el creuer en aquest vaixell. Quasi resulta exultant, obcè, extraordinari, espectacular...


   S´hi pot trobar pràcticament de tot i en quantitats pecaminoses. Realment després entens l´excés de pes que acrediten alguns passatgers d´origen nord-americà...que penses...si ja és difícil comprendre perquè i com s´aguanten aquests transports mastodòntics, amb aquesta gent tant i tant obesa...serà encara més difícil?
   I tot aquest desbaratament pecaminós, sempre conjuntat amb una decoració esquisida, tant a la sala com a les taules, plats o safates. Evidentment pots menjar quasi com un garrí...però, això si, un garrí finolis i educat...el que ara se´n diu "pijo".
                                            Bon profit!