FILOSOFANT UNA ESTONA
De vegades els sentiments et ballen entre l’amor i l’odi,
dubtant entre el cor i la ment, entre el blanc i el negre, sense matisos.
Darrerament he descobert en el meu sentir aquesta dualitat, i la causa és evidentment la
situació del meu país.
Jo no puc evitar estimar profundament el meu poble, la meva
terra, la meva gent, les meves arrels. Simplement perquè et neix d’una forma
espontània i natural, de vegades amb rauxa, d’altres amb serenitat, però sempre
amb fermesa.
Em sento orgullosa del que som capaços sovint, de la nostra
cultura, del nostre tarannà democràtic i modern, em proclamo vanitosa de la
meva identitat i m’agrada presumir-ne quan viatjo i em presento. Per tant, i
vagi per davant, sóc profundament afortunada d’haver nascut en aquesta estimada
terra.
Però és sabut que tot té la seva part fosca, i la nostra
catalanitat evidentment, també la té. Em fa mal veure en ocasions la nostra
docilitat i servilisme, i que altres titllen de sensatesa o prudència. Penso que no és altra cosa que una disfressa
per la covardia. De vegades cal deixar les paraules boniques a una banda per
passar a l’acció, per començar la lluita de debò.
Un atribut perniciós que ens sovinteja és la poca entesa que
acostumem a demostrar. Per tot rondinem i busquem tres peus al gat, pecant
algunes vegades de victimisme i de poc esperit. Ens costa anar plegats cap a la
mateixa direcció i els objectius que en principi semblen molt ben compartits,
es van diversificant buscant dreceres cap a no sé on.
I la pregunta final que em ve a la ment és…
On se’n va la maduresa que de vegades demostrem com a
poble? Per què en altres situacions podem
arribar a ser tan puerils? I
sobretot…per què últimamente em pregunto tantes coses que no entenc?
Neus Parcé 26/12/2013
