Requisit indispensable: no tenir sentiments

Mai es disculpable la violència, en cap cas. Però em pregunto quin és el desencadenant que provoca que una persona perdi la raó, s´encegui amb tota la ràbia de que és capaç, oblidi la serenitat i el seny i es converteixi en una bèstia irracional. En un principi, qualsevol diria que aquest fet només podria estar causat per un motiu molt proper i visceral, que et toqui l´ànima fins el fons, o per un fonament dolorós i emocional, o fins i tot en una situació de defensa pròpia. Llavors ho entendria, tot i que seguiria sense compartir-ho.

El cas dels atacs dels mossos no el comprenc. No trobo cap motiu pel qual el policia hagi d´atacar d´una forma tan brutal a algú que està desarmat davant seu. M´agradaria saber quins són els sentiments que arriben al cervell d´aquests homes per actuar així...¿La seva imaginació els fa una mala passada i es creuen davant d´un sac de boxa? ¿Potser són víctimes d´una inducció clara per part d´algun cap pensant? ¿Tal vegada els donen per força algun medicament  maquiavèlic que els tranforma en quasibé monstres? Ho sento però no acabo de lligar caps.

El que em queda força clar és que per fer aquesta feina, no tothom es apte, per optar a aquesta feina s´ha de reunir uns requisits, de caràcter i de tarannà molt especials, s´ha de tenir un perfil concret. I aquest perfil és el que sembla que tenen aquests senyors que van disfressats de sants jordis, sense ser-ho ni de bon troç. Aquí no hi valen ni incitacions, ni medicacions, ni entrenaments especialitzats...no. Per anar regalant violència tan elegrement com qui reparteix rosquilles i sense sentir cap punt de remordiment, s´ha de ser un salvatge infame i pervers.

Us recomano entrar al visionat d´aquest video, és excepcional, molt ben fet i seriós. És llarg i fet en llengua anglesa, però s´entén fàcilment i penso que cal fer.ne ressò entre la gent de fora perquè puguin entendre millor el "problema" que tenim els catalans.

http://vimeo.com/24052492

Arriba el bon temps, i malgrat l´amenaça de núvols i tempesta que ha sorgit des d´ahir al nostre país, cal que el rebem amb bona cara i amb els braços ben oberts. Aires de colors i bonança, vida sota el cel serè i blau, flors que perfumen l´aire i fan créixer rialles, rams d´il-lusions i d´esperances, caloreta que ja invita al repòs i al vol, i les obligacions, els deures ja són una miqueta més llunyans, més a prop de l´oblit.

Necessito...

  Sovint em sento escanyada dins la meva pròpia pell, com si em vingués estreta i llavors em sento insignificant, incapaç i insegura per volar, que no per somniar. És com si respirés aclaparada i pressionada, incapaç d´enlairar-me, i aquest sentiment no em deixa passejar per les profunditats de les meves fantasies, les meves fugides.
  Endevino que és a causa de l´avorrida rutina que ens embruteix i que tinta de negre els propòsits, o dels petits problemes quotidians que enfosqueixen el meu cel, o de les intencions dels que em rodegen que sembla que esperin a l´aguait per difuminar les meves idees, o de la pressa que sovint té el rellotge o simplement del malestruc aparegut un dia per sorpresa.
   Música, dansa i lletra són els únics camins que em resolen aquesta dificultat. Em trenquen aquesta barrera d´una manera àgil i ràpida, és el remei efectiu per curar aquests símptomes. M´ajuden a volar, a obviar les pedres que trobo cada dia, els granets de sorra que ceguen els ulls, la boira espessa i aterridora que envaeix lentament els sentits i la claredat de la ment.
  Quan l´ànima em plora, jo ballo, ballo encara que les cames no em segueixin potser del tot. Necessito la dansa.
  Quan el meu cor defalleix, jo visc la música més que mai, i la visc triant-ne una d´especial per cada moment, per cada situació. Necessito la música.
  Quan la meva ment s´atura cansada, jo escric, escric per enfortir els meus pensaments, per oblidar les meves pors. Necessito les paraules.

 

Sense comentaris

   Fa poc vaig comentar que de tant en tant aniria penjant algunes de les pintures del meu fill Roger. Doncs aquí en teniu dues més que ell va fer per il-lustrar uns contes, el primer per un que es titula "Mar de sábanas". El segon per un que ell estimava molt, "Pèl moixí", que l´havia llegit de petit i li havia agradat moltíssim.
    No afegiré comentaris que pecarien d´imparcials, simplement si entreu mai al seu blog llegiu els comentaris que li han deixat. Me´n sento orgullosa.  

Més enllà dels porticons...

Cal fer una mirada a l´exterior de tant en tant, una visió més generosa i menys introvertida, enviar un somriure a la vida que tens en blanc i negre, a més de la panoràmica en color que ja coneixem i desitgem. Si tanquem porticons, tard o d´hora el tuf de la immobilitat ens atraparà. Sempre hi ha un horitzó que t´espera, clar, diàfan, brillant...només per a tu, on el sol cada dia torna a sortir malgrat la nit.

Passejada pel Born

  Avui ha fet un matí ben assolellat després de la pluja continuada i persistent que va caure ahir. Quan comença el bon temps, sembla que tothom revifa i assedegats de llum i de sol, busquem estones per passejar a l´aire lliure, prendre el solet i obrir totes les finestres de bat a bat.
El German i jo hem decidit anar a donar una volteta pels voltants del Born abans de dinar  .
  Una vegada més he sentit l´orgull de pertànyer a una ciutat tan bella, plena d´història i art. Indescriptible les mil sensacions que et venen a la pell, al cor i un munt de referències històriques que et tornen a la memòria...
  Sempre penso que no sabem passejar per Barcelona, ho fem com donant l´esquena a tot el que ens ofereix, al que tenim a prop, caminant amb els ulls baixos mentre mantenim els cinc sentits estacats encara a la feina, als problemes, als deures pendents, a les obligacions...Des que jo ho he après, ja no camino per la meva ciutat com abans, ara sempre aixeco la mirada, no només per una prendre una actitud optimista, confiada i segura en la vida, sinó amb un tarannà descobridor i observador, vigilant, atenta a qualsevol parany de la història, alerta per descobrir un rastre en un cartell d´un carreró, o en la barana d´una balconada, en una gàrgola curiosa, en un aleró especial d´un teulat antic, la petja del temps en un porticó d´una finestra, la recerca de portes antigues o curioses (ja haureu pogut comprobar que són la meva debilitat).
   Ens ha semblat que les busques del rellotge han anat massa depressa i al final hem decidit quedar-nos a dinar pels voltants. I agafeu paper i llapis perquè us anuncio una recomanació. Carrer Flassaders o carrer Sabateret (hi ha dues entrades), un local anomenat el Cafè de la Princesa, que és un edifici medieval (amb llegenda inclosa que t´explica el perquè del seu nom) que té una espècie de pati interior que li dóna molta llum natural. Dinar excel-lent, diria que una cuina el-laborada, però sense excés de disseny (que de vegades, en alguns restaurants, quan et posen al davant segons quins plats, són tan sofisticats, que penses si són només per mirar i prou, com si desfer aquella obra d´art fós un sacrilegi culpabilitzador). Tot el que hem demanat, postres inclosos, ho hem regat amb un vinet blanc chardonney de l´Empordà....boníssim, exquisit. Relació qualitat preu molt correcte.
   Al sortir, al metro i cap a casa. Feia fresqueta tot i que el sol encara era potent, però ja se sap...com dèia la meva àvia..."tot bon català té fred després de dinar"...i em sembla que en molts, molts metres a la rodona, era jo la única que en tenia...però això ja seria tema per un altre dia...

                           Cafè de la Princesa