Recomanacions literàries

 "Un antic músic d’orquestres de ball decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. L’home sempre ha anat a la seva i, ara, les filles el sorprenen amb una vida i un models de família que no entén. El món va molt de pressa. Descol·locat però gat vell, mira al seu voltant amb una mirada càustica i explica el que veu en un relat divertit i sense complexos, tal com raja. L’home de la maleta n’ha vist de tots colors i se sent un supervivent, un individualista obsessionat per la família, un espavilat que necessita afecte. Quan menys s’ho espera, les investigacions obertes sobre el seu passat fan un tomb sorprenent que el trasbalsen".

Fantàstica novel-la relatada en primera persona a mans de l´escriptor Ramon Solsona. Especial i original per estar escrita d´una forma col-loquial, per tant et sorprèn el llenguatge emprat que és molt proper, familiar, ple d´incorreccions tan freqüents en el català utilitzat durant molt anys i que et sorprenen quan les llegeixes. Després d´avançar unes pàgines ja t´adones que aquesta característica li dóna al personatge un perfil més concret i proper, fàcilment identificable en els nostres avis o besavis. El protagonista no pot parlar d´una altra manera.
   Sobretot és un llibre que barreja amb facilitat l´humor amb la cruesa, un humor ple d´ironia, senzill, directe i sense embuts; una duresa que traspua sensibilitat i tendresa al mateix temps.
   L´he llegit ràpidament perquè és amè, lleuger i sobretot perquè és divertit, m´ha fet passar estones amb la rialla posada constantment. Excel-lent.

Arribant al Cap Nord

Després de deixar l´arxipèlag de Svalbard, baixem més al sud i ens traslladem en autocar fins al Cap Nord, pel camí anem gaudint del paisatge que és veritablement captivador pel seu aire enigmàtic i trist de certa manera.
A mig camí ens aturem en un poblat sami. Interessant de veure com per aconseguir la felicitat i la pau de viure, es necessiten ben poques coses, et fa reflexionar i adonar-te de la crosta que portem al voltant nostre de superficialitat i del excessiu apreci per tot el que és material.

Interior d´una tenda sami

Estris de cacera, de recol-lecció i vestuari sami.



Exterior de la tenda, un home sami dóna menjar al seu ren.



Al final ja hem arribat al Cap Nord. Seria d´agraïr no trobar tanta gent en un lloc tan bell, les fotos, la multitud, el soroll resten pau a l´estètica natural tan extraordinària de l´indret.

Panorama que es veu des del Cap Nord

No es pot dir que hi has arribat si no et fas la foto de rigor amb el globus.

De tornada cap el barco, els paisatges es repeteixen, a cada revolt de la carretera et sorprèn un altre quadre fascinant.


(Continuarà)

Més instants dels països del fred (2)

 Seguim pujant cada vegada més al nord i per fi arribem a Longyearbyen, un petit poblet a l´arxipèlag de Svalbard. Possiblement és l´últim raconet habitat per l´home abans d´arribar al pol Nord. En època estiuenca les temperatures oscil-len entre 1 i 5 graus centígrads. El cel i el mar segueixen fascinadors, atractivament metàl-lics, freds però elegants, dibuixats amb gran bellesa.

El mapa us indica la situació exacta de tan bell paratge. La línia blava assenyala la ruta del vaixell, ve del nord de la península escandinava a través del mar de Noruega creuant l´oceà àrtic.

Excursió creuant la tundra àrtica, aparentment desèrtica, però plena de vida al mateix temps. Lloc transitat per guineus àrtiques, ossos polars, rens i centenars d´espècies. T´envolten sensacions contradictòries, produeix una inevitable atracció, única, bella, però també inexplorada, misteriosa, plena de sorpreses i perills. 

Instants del viatge

Molt a propet de la ciutat de Bergen a Noruega hi ha la casa del compositor Edward Grieg, quan ell escrivia música, veia aquest paisatge.

Raconet a la part vella de Bergen, darrera les cases que anomenen Hanseàtiques, on vivia la colònia alemanya.

A mida que vas avançant cap al Nord tot es va capgirant i les situacions de vida es produeixen sempre sotmeses al cel i a tot el que succeix al firmament. Les nits comencen a desaparèixer, neix el sol de mitjanit. T´acompanya durant tota la nit i juga a desorientar-te. Una nit que ja no és fosca, no és negra, no és misteriosa ni secreta. El cel esdevé un mantell desigual i ple de tonalitats ben diferents, només equiparable al del nord d´Escòcia, fins i tot potser diria que encara més encisador i espectacular. Els núvols canviants agafen formes estranyes i prenen colors que van des del gris més tancat i fosc al més aperlat i brillant, passant pel gris acer i pel gris fum. Mentre, el mar fent de mirall reflecteix tot aquest estampat i augmenta el ventall de coloracions. Senzillament fascinant.

Durant els dies següents aniré afegint més instants del viatge pel Cercle Polar Àrtic que he acabat fa només dos dies. Espero que us agradi.

Estimo la meva llengua

Quan ens sembla que la nostra llengua fa un passet endavant i que de mica en mica va fent-se segura, arriba un altre esdeveniment que la fa recular, com les banyes d´un cargolet quan el toques. Ara està en primera pàgina la decisió del parlament Europeu en contra de l´etiquetatge en català. Doncs bé, en senyal de suport a la meva llengua, perquè es mereix els drets que tenen d´altres, perquè la llengua d´un país és la manifestació d´una cultura, perquè necessita de la nostra defensa i lluita...per això he escrit unes paraules que no són pas meves però que comparteixo plenament.

..."Un dels temes sagrats de la democràcia és el bilingüisme. Ens han dit que som bilingües i hem caigut en un parany, un parany que a més de convertir-nos en presoners de les paraules ens converteix en espanyols. És molt senzill: A partir del moment que dic que sóc bilingüe, que tan pròpia m´és la llengua catalana com l´espanyola, estic acceptant que sóc binacional, estic acceptant que sóc català i espanyol al mateix temps. Cosa que és tan absurda com ser italià i francès a l´hora. No lliga."...
..." El català i l´anglès són dos idiomes que parlo i que m´encanten. Sóc trilingüe doncs? Tinc la sort de parlar castellà per raons òbvies i anglès perquè el vaig estudiar, però això no em converteix en bilingüe ni en trilingüe. De llengua pròpia només en tinc una, el català, tan pròpia com ho pugui ser el castellà per un castellanoparlant del barri de la Guineueta. I és que per moltes llengües que parlis, de teva només n´hi ha una, aquella amb la que la teva mare et parlava de petit....No ens adonem que un país no pot ser mai binacional sense deixar de ser país, perquè la nacionalitat oficialment reconeguda es menja la subordinada. Mentre el català no sigui una llengua imprescindible per viure i desenvolupar-se a Catalunya, i els espanyols no entenguin que els drets d´aquesta llengua han de ser els mateixos que els del castellà a Espanya, no podrem parlar de normalització."...
..."La llengua continua estant estretament lligada al reconeixement de la identitat. És el nostre patrimoni per poder dir No som espanyols, quan en realitat n´hi hauria prou de dir Som catalans. No es tracta de negar allò que no som, sinó de dir tan sols el que som. Mentre el català sigui l´arma del nacionalisme, mentre el català hagi de ser defensat, serà una llengua coaccionada que s´utilitzarà a favor i en contra de Catalunya com a nació."...

 (Declaracions fetes per Joel Joan en el llibre  Jo no sóc espanyol de
   Víctor Alexandre)

Porta amb història a Calàbria

La porta en qüestió és del poble de La Gàrdia (nom occità), que en italià es tradueix per Guardia Piemontese

.

El poble de La Gàrdia es troba a la província de Cosenze, dins la regió de Calàbria, en una zona muntanyosa que mira a la Mediterrània. Encara s'hi parla la llengua occitana, degut a la forta presència dels valdesos, una gent de les valls occitanes del nord-oest d'Itàlia que als segles XII-XIII s'hi varen establir, fugint de les persecucions religioses.

Al segle XVI els occitans de La Gàrdia són durament perseguits per l'Església Catòlica. La Inquisició els declara una croada perquè s'han adherit al protestantisme de Calví; en moren uns milers. S'estableix al poble un convent de frares, que s'encarreguen del compliment de les pràctiques catòliques com a única religió.

Per aquest motiu, les portes de les cases han de tenir un finestró que romangui permanentment obert, de manera que els frares puguin ficar-hi el cap i comprovar que no se segueixen costums, pregàries ni rituals d'altres religions.

En record de la massacre del segle XVI, una de les portes de la ciutat s'anomena "Pòrta dal sang".

El 2008 les banderes catalana i occitana varen ser honorades a l'ajuntament de La Gàrdia.

(Informació cedida per la meva companya Amàlia Bosch)

Més treballs d´en Roger

Us segueixo penjant dibuixos del Roger. Em sembla que no calen comentaris per aclarir qui és el personatge. Les arrugues i els plecs són ben reals. Aquest front tan peculiar d´ell, amb el somriure entre enigmàtic i innocent...idèntic al de veritat, oi?

Aquest altre dibuix amb blanc i negre el va fer per una campanya de seguretat i prevenció. Desperta tendresa i comunica realitat per la seva senzillesa. Sembla que el nen s´aboqui a un món desconegut i misteriós, que encara no es veu però que ell ja té ganes de descobrir, un món que li pot portar perills i inseguretats. Fantàstic. M´agrada d´una forma especial.