CARTA  A  UN  MINISTRE


                                                                          Barcelona, 6/12/12

   Gens apreciat senyor,

  En primer lloc, i abans de presentar-me, voldria donar-li les gràcies per les seves darreres declaracions que han estat una altra empenta perquè augmenti  la iniciativa sobiranista i a més ciutadans catalans se´ls estimuli la consciència i la identitat de país.
 
 Aquest fet, ja habitual a casa nostra,  l´origina quasi sempre una mentida, en aquest cas la que ha generat les seves paraules, que malgrat estar disfressades de voluntat pedagògica, només són una  actuació política, una estratègia ideològica, no ens enganyi. Faci el que vulgui, pensi el que li sembli, però no ens enganyi amb falòrnies. Tingui present que encara que de vegades no ho sembli, tenim memòria i recordem perfectament que a les darreres expressions en públic que ens va dedicar, ja ens amenaçava en voler espanyolitzar el model escolar que tenim al nostre país, sí senyor, sí, al nostre país, que no és el seu.
 
Em presento. Sóc ex alumna, mare  i mestra d´escola catalana. He viscut i encara ho faig, en total plenitud i felicitat les tres situacions i n´estic ben orgullosa. Sàpiga que en la meva època de nena, en temps del seu enyorat dictador, jo ja estudiava català a l´escola, d´amagat això sí, però amb moltes ganes. És una de les herències que sempre agrairé als meus pares.
 
Els meus fills també ho van fer, tota la seva escolaritat va ser en català com a llengua vehicular. I tot i haver estat educats en escoles “caus d´independentistes”, com vostè i els seus amics diuen, avui dia són persones que dominen a la perfecció més de dues llengües: la seva que és el català, i d´altres  com el castellà, l´anglès, el francès i un d´ells també l´alemany. I afegiré que són amants de la seva identitat i han après a no haver de demanar perdó per aquest fet. Són ciutadans catalans però també del món, capaços de relacionar-se amb tothom, amb mentalitat oberta, plural i moderna, tenen amics de diferents nacionalitats i poden viatjar i viure on vulguin…
 
Tot això, gràcies a l´educació que han rebut a l´escola, la que és model d´immersió lingüística a Europa i que ara vol vostè eradicar, i és clar, evidentment també a la família,  que els ha fet créixer en un total respecte per la cultura i la parla d´altres pobles (inclosa la del seu país senyor meu). L´únic que hem  fet nosaltres és estimar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura, cosa evident i òbvia per a tots els ciutadans del món. 
 
La meva feina de mestra dins de l´escola catalana, amb trenta anys de tutora a primària (cosa que em sembla que vostè no pot dir), m´ha fet créixer en valors, coneixement i experiència. I si vostè pensa i declara que pel fet d´educar en el respecte a la pluralitat de cultures i llengües, i en l´amor a la pròpia i a la dels altres països, és treballar en “fábricas de independentistas”, li confessaré que té raó Sr. Wert, sóc obrera d´una d´aquestes factories. 
 
Sé que no ens posarem mai d´acord, perquè vostè parteix de la base que Catalunya és una “región” d´Espanya, i que només ho contempla des d´uns ulls colonialistes i dominants. Si ho veu així, entenc que digui el que diu. Però jo, com altres milers i milers de catalans, parteixo d´ una idea d´identitat nacional catalana, la nostra pròpia, que ha estat ocupada a la força, menystinguda, ofesa i atacada infinitat de vegades des de temps immemorial. Penso que serà difícil d´entendre per una ment com la seva. La seva gran ignorància en història, tampoc li facilita la comprensió, i no li vull semblar prepotent adoptant aires docents amb vostè. Per tant, jo estic a Noruega i vostè a Burundi.
 
I si us plau, malgrat els favors que tot el seu ramat de companys ens fan sovint amb les seves declaracions, no sostingui coses que desconeix, no asseguri fets que ignora, perquè malfereixen i ultratgen.
 
  De la mateixa manera que jo seria incapaç de fer d´odontòleg, de fuster o de funàmbul perquè no en sé, ni m´he preparat per fer-ne, vostè, sr. Wert, tampoc  faci de pedagog.

Neus Parcé Serra

Mestra de Llengua Catalana, Lengua Castellana, de Geografia i Història (de Catalunya i també d´Espanya) en una escola concertada de Barcelona.
I dona catalana-independentista (això sí, em sembla que bona persona i per damunt de tot, molt normal).

 

12 OCTUBRE O LA MISÈRIA DE LA INEPTITUD
  Ahir  , 12 d´octubre, i després de fer pràcticament un treball de camp, em vaig adonar definitivament de la força i la validesa de l´esperit independentista d´aquí ara mateix. 
Em sembla que no cal comentar la diferència del nombre de manifestants, entre la concentració d´ahir i la del dia 11 de setembre, és obvi, és evident. Tothom ho ha vist, a casa i a l´estranger. Però la quantitat és el menys important diria jo.  S´escau de dir,  allò de que és més important el fons que la forma, perquè aquí es compleix.

  Una altra cosa més valuosa, és observar  les diferents espècies d´assistents a l´acte espanyol, per adonar-te de qui és el que va pel camí esgarriat, desaprofitant uns moments realment històrics.
Jo diría que la suma dels manifestants d´ahir, eren la representació  que definia el perfil exacte de l´esperit ranci espanyol, del que només se salven un grup d´indignats (que encara que muts del tot davant les injustícies envers els catalans) són de ment oberta i europea, demòcrates i moderns, els quals evidentment no s´hi van sentir convocats.
Concretament tres blocs formaven les “prietas” files de la manifestació.
  El primer eren els típics matrimonis castellanoparlants ja jubilats, que mai han respirat altra cosa que el què  veuen al seu escanyat ghetto, i que va des de la feria de abril al canal Sur, que els seus al•licients es basen en  les converses de futbol i toros ell, i les de la perruqueria ella. No saben, ni els importa massa el què passa al seu voltant i tampoc s´han preocupat gens per integrar-se al país al qual van arribar ja fa una colla d´anys. En aquest apartat també hi podríem incloure els que popularment en diuen “canis” o “quillus”, que solen ser hereus d´aquests avis que han viscut d´esquena al país que els ha collit.
  El segon grup, i potser el més reduït a la manifestació, el formen gent de clase força acomodada, de vestit absolutament “pepero”, adoradors de la dreta española, carca i mudadeta, entusiastes de la  doctrina Aznar-Botella, devots de la Mare de Déu de l´Empenta i altres rosaris. Aquest grup,  no per escàs poc perillós, és el que bàsicament contamina més. Senzillament perquè és el que té les virolles i per tant belluga els fils del poder. I els mou amb la total prepotència que dona la ignorància, amb unes conseqüències tan nocives com ho podrien ser les d´un nen petit que manipula unes tisores o un ganivet.  Aquests són també els que emmascaren  les veritats dels informatius, empastifen la imatge de les evidències històriques, socials, culturals i econòmiques del país.
  I per últim, el tercer conjunt, el més indigne de tots, el format per una baconada de subjectes amb el cervell buit. Són els que anomenem “caps-rapats” o “skin-heads”. És un tipus de bestiar originari de terres del submón, generalment de clavegueres. Criden molt, no saben pensar perquè pateixen una insuficiència neuronal important. Per tant, són imprevisibles i molt agressius. Moltes vegades se´ls veu en companyia dels altrament dits “legionarios de ardor guerrero”, molt semblants als anteriors perquè tampoc tenen capacitat per raonar, però el seu indument és diferent. Els primers van pelats, amb caçadora negra de pell encara que sigui ple agost,  i botes militars, possiblement per poder donar millors puntades de peu. Els segons porten uniforme militar sencer, motxilla de campanya amb una pandereta, una manola i un toro per posar sobre la tele. Moltes vegades arriben muntats sobre una cabra. Tant dels uns com dels altres, es recomanable no tenir-hi cap tracte.

  Digueu-me doncs quina categoria pot tenir tot aquest barreig que forma un compost infumable del tot. Ni credibilitat, ni enteniment, ni seriositat, ni harmonia, ni proporció…res que sigui satisfactori.
 Estareu d´acord amb mi, que si a més, ho confrontem amb el contorn de la gent que va asistir a la concentració de l´11 S, ja no hi ha cap tintura que hi doni color. Ara no començaré a magnificar-ne  apassionadament  totes les propietats  perquè puc passar, per alguns, de partidista, però si fem un esforç enorme i procurem ser imparcials, també se´ns farà evident que els avancem en tot, i que som nosaltres els que portem el camí del discerniment i la raó.
  En conseqüència, aquestes observacions tan concluents, ens han de donar la força i l´equilibri per poder fer les coses ben fetes, aconseguir el què ens proposem, ben lliures de pors i dubtes. En sortirem vencedors, i no només per la nostra rauxa assenyada, per la nostra voluntat i treball, sinó també per la seves enormes  incompetències,  ignoràncies i ineptituds.
Recordem-ho, tinguem-ho present.

Neus Parcé Serra
13 Octubre 2012

Ara és hora catalans.

 

 
     Ara és hora catalans, ara ja és l´hora, de vestir-nos de fúria i valentia, que no pas de seny amb perfum de covardia.
    Ara és hora d´esmolar les eines, d´escollir la drecera que mena directament a la llibertat. Deixem enrera les pors i els dubtes, mirem sempre endavant però sense oblidar res, tinguem memòria i equilibri per escollir sempre el que sigui millor.
   Ara és hora companys d´anar ben decidits fonent molts camins en un de sol, que agermani  colors i formes diferents, que unifiqui desitjos i intencions.
   Ara és hora amics, ara és hora de veure-hi ben clar, de saber fins a l´ànima que un poble és, el que ell vol ser, el què ell decideix, però mai el què vol o mana un altre.
   Esmolem ja les eines doncs, el temps passa depressa i es fa tard. Tenim molta pressa.

VACANCES

CREUER AL SOLSTICE PER L´ADRIÀTIC

Capítol 3  FINESTRES VENECIANES

Darrer capítol d´aquesta mostra de finestres venecianes.

CREUER AL SOLSTICE PER L´ADRIÀTIC

PORTES  VENECIANES  Capítol 2

La meva intenció inicial era la de penjar-ne unes quantes, però m´ha resultat del tot impossible triar-ne només algunes. Totes, absolutament totes són belles, totes tenen el seu encant, són espectacularment pintoresques.

CREUER AL SOLSTICE PER L´ADRIÀTIC

FINESTRES  VENECIANES        Capítol 1

Començo el reportatge del viatge publicant un capítol especial de finestres venecianes. Al veure l´atractiu  que dibuixaven les seves formes, els colors i les històries que guardaven, no em vaig poder reprimir el desig de guardar-les totes en un calaix, pel record i per compartir-les també amb tots vosaltres.