BENVINGUT L'AVORRIMENT

 

 

    Avui els nens i les nenes els tenen prohibit d'avorrir-se. Seeeeempre han d'estar ocupats fent activitats extres quan surten de l'escola, quan esperen a la consulta del metge tenen joguines, quan acompanyen als pares al centre comercial dis...posen d'un raconet especial per a nens, fins i tot hi ha esglésies que reserven una mini guarderia perquè els infants estiguin en funcionament continu.

     Em fan pena, jo també penso que avorrir-se de tant en tant és molt sà.

 

 

                                                    JO ESTIMO LA MEVA LLENGUA

Sóc mestra des de fa molts anys i a la universitat, quan feia magisteri,  vaig escollir  l'especialitat en filologia, per tant  és evident que les llengües m'agraden molt, i les respecto profundament  perquè penso que són les arrels i el tronc principal de qualsevol país. A l'escola he impartit classes d'anglès als petitons i de català i castellà a tots els graus de primària.

He gaudit aprenent la llengua i la literatura castellana, i evidentment  també la meva que és la catalana. Però encara més ensenyant-les, les dues.

Avanço aquest aclariment per deixar les coses al seu lloc. Però tinc igualment clar i ho afirmo d’una forma ben lúcida, que en una Catalunya independent  el català ha de ser la nostra única  llengua oficial i de cap manera compartir el quadre amb el castellà.

La nostra llengua necessita una normalització total i urgent. Fa molt de temps, anys i segles que ha estat perseguida, maltractada, retallada i insultada massa sovint. Això l’ha fet minoritària, més feble i viscuda pels seus parlants amb esperit sumís de vençuts. Cada vegada que hem deixat d’emprar-la per vergonya, pel què diran, perquè hem permès que es prioritzés la llengua forastera que era el castellà, li hem fet perdre un bocí de dignitat. I és que ja n’hi queda poqueta. Els que l’estimem ho veiem així.

No contemplo tampoc que es deixi d’aprendre el castellà evidentment, penso que hauria de ser obligatori de la mateixa manera que ho hauria de ser l’anglès o el francès. La ment dels habitants d’aquest nostre petit país ha de ser oberta a la cultura, han de presumir de pensament ampli i receptiu. Mai fer el que ens han fet a nosaltres, però assegurem-nos-en que no sigui a costa de la subsistència del català.

Neus Parcé

 

 

                                           FILOSOFANT UNA ESTONA

De vegades els sentiments et ballen entre l’amor i l’odi, dubtant entre el cor i la ment, entre el blanc i el negre, sense  matisos.

Darrerament he descobert en el meu sentir  aquesta dualitat, i la causa és evidentment la situació del meu país.

Jo no puc evitar estimar profundament el meu poble, la meva terra, la meva gent, les meves arrels. Simplement perquè et neix d’una forma espontània i natural, de vegades amb rauxa, d’altres amb serenitat, però sempre amb fermesa.

Em sento orgullosa del que som capaços sovint, de la nostra cultura, del nostre tarannà democràtic i modern, em proclamo vanitosa de la meva identitat i m’agrada presumir-ne quan viatjo i em presento. Per tant, i vagi per davant, sóc profundament afortunada d’haver nascut en aquesta estimada terra.

Però és sabut que tot té la seva part fosca, i la nostra catalanitat evidentment, també la té. Em fa mal veure en ocasions la nostra docilitat i servilisme, i que altres titllen de sensatesa o prudència.  Penso que no és altra cosa que una disfressa per la covardia. De vegades cal deixar les paraules boniques a una banda per passar a l’acció, per començar la lluita de debò.

Un atribut perniciós que ens sovinteja és la poca entesa que acostumem a demostrar. Per tot rondinem i busquem tres peus al gat, pecant algunes vegades de victimisme i de poc esperit. Ens costa anar plegats cap a la mateixa direcció i els objectius que en principi semblen molt ben compartits, es van diversificant buscant dreceres cap a no sé on.

I la pregunta final que em ve a la ment és…

On se’n va la maduresa que de vegades demostrem com a poble?  Per què en altres situacions podem arribar a ser tan puerils?   I sobretot…per què últimamente em pregunto tantes coses que no entenc?         

 

Neus Parcé    26/12/2013

                                                                                                                                                                                                             

 

 

 

 

 

 

 

LÀMINES D'SCRAPING PER L'ÀLBUM DE LA MEVA MARE    80 anys

 

 

                                     SCRAPBOOKING

Fa poc vaig descubrir una nova técnica de manualitats, l'scrapbooking. Me'n vaig enamorar del tot.
Vaig estrenar-me amb l'aniversari de la meva mare, fent unes làmines amb les fotos del Roger i la Bet.
Després, he anar seguint fent diverses cosetes, com el folrat de capsetes.
Aquí n' he afegit unes quantes.

Sí, tornarem a vèncer, tornarem a lluir la nostra dignitat. Ni un pas enrere, ni un dubte a la ment, el coratge per bandera. Ningú ens podrá tòrcer, ni comprar, perquè no hi ha cap paraula tan llaminera que pugui canviar el nostre desig de llibertat, desig del futur que nosaltres escollim,

Reflexions post-vacacionals

Aviat farà un any i no entenc res.
I si faig recapitulació de tot el que ha passat en aquest temps, tant al meu país com al veí, no només no ho assimilo, sinó que a més, m’indigno.
Hem trobat de tot. Polítics ignorants i totalment ineptes en la seva feina, monarques descerebrats curts de gambals que viuen dels altres sense fer res de bo, ministres que pareixen lleis absurdes de tarannà feixista, governants  lladres que ens pugen a cavall, personatges corruptes amb més cara que esquena, presidents de govern que retallen sense cap mirament el notre benestar i que les seves prioritats van en contra dels mateixos drets humans, gent que en lloc de posar llum hi posen fum i evidentment una munió de quintifelips botiflers que ens busquen sempre les pessigolles…i tot segueix cada vegada pitjor.
I encara no entenim prou?
És cert que han sorgit plataformes, agrupacions, associacions…que intenten anar per feina, però el poble (genèricament parlant) és evident que no hi fem el que caldria.
Cal bellugar, cal sortir del sofà mental i passar a l’acció, no n’hi ha prou en cridar “in-inde-independència” a cada cantonada, no serveix de res dir que ets molt independentista i proclamar-ho dia sí dia també per les xarxes socials però quedar-te al marge de tot, no és suficient presumir de ser el més liberal, demòcrata o progre de la teva escala i no mullar-te mentre deixes que arrosseguin quatre gats…
Molt tipa de tenir qui ens promet la lluna en un cove i no es treu la llana del clatell. Recordem que tota pedra fa paret i que només els valents es mereixen allò que és just.
…Ara és hora catalans, ara és hora…
Neus Parcé
31/8/13