MOMENTS D' ESCRAPPING

                              Alguns resultats de la feina d'escrapping durant les estones lliures.

 

ZONA SCRAPPING BCN

Estrena de les targetes pels encàrrecs de capses, àlbums i marcs.

 

                                      CIUTAT DE CARTRÓ

 

   Avui hem anat a fer una volta pel centre de Barcelona i he tornat a casa mig de mal humor. I sobretot trista i decebuda de veure la nostra ineficàcia en la gestió del turisme.
    Per les Rambles és imposible de passejar-hi sense que et taladrin les orelles aquells "xiulets" estridents que venen els indis, o sense que hagis d'esquivar mil fileres de "guiris" fent fotos, o comprant souvenirs a les p...arades on abans hi havia animalons.
    No avances ni una passa sense rebutjar un munt de vegades les ofertes de menús amb paelles grogues i sangries aigualides que t'ofereixen quan passes o els flyers de tablaos flamencs. Tot està en anglès o rus, el castellà en darrer lloc, i ja no cal que us digui que el català és totalment invisible.
    T'aturen a cada quatre passes grups nombrosos de turistes japonesos petitons o viquings alts i rossos que paren allà al mig sense cap respecte per la marxa dels vianants. No cal ni que et plantegis de caminar pel barri gòtic, ni per la vorera de la casa Batlló, ni pel Parc Güell, ni per la Sagrada Família, ni per la catedral...ni per enlloc. Tampoc per les taquilles del metro o els ferrocarrils perquè et costarà traspassar la barrera d'accés.

      I és que ara mateix, i per desgràcia nostra, el turista ha près el protagonisme de la ciutat de tal manera, que el ciutadà ja és de segona classe. Nosaltres sobrevivim com podem i recollim les restes del nostre patrimoni, dels nostres carrers, del nostre comerç.
    Vergonyós que els que paguem els impostos i mantenim el dinamisme de Barcelona amb el nostre treball i els nostres diners, els que hi hem nascut i els que hi vivim, els que realment ens l'estimem, siguem l'últim mico.

    Alerta senyor Trias, està generant una ciutat de cartró com aquelles que només hi passegen figurants i s'hi roden pel·lícules de vaquers.

 

 

 
Targeta de presentació.  El millor il·lustrador.

Potser fa lleig que ho digui perquè evidentment no sóc imparcial...però és que m'encanta! Serà orgull de mare...
Roger Pich Illustration.
Roger Pich; dragon´s trainer, knight´s adviser, mermaid´s psychotherapist, and Illustrator.

 

                     

                                BENVINGUT L'AVORRIMENT

 

 

    Avui els nens i les nenes els tenen prohibit d'avorrir-se. Seeeeempre han d'estar ocupats fent activitats extres quan surten de l'escola, quan esperen a la consulta del metge tenen joguines, quan acompanyen als pares al centre comercial dis...posen d'un raconet especial per a nens, fins i tot hi ha esglésies que reserven una mini guarderia perquè els infants estiguin en funcionament continu.

     Em fan pena, jo també penso que avorrir-se de tant en tant és molt sà.

 

 

                                                    JO ESTIMO LA MEVA LLENGUA

Sóc mestra des de fa molts anys i a la universitat, quan feia magisteri,  vaig escollir  l'especialitat en filologia, per tant  és evident que les llengües m'agraden molt, i les respecto profundament  perquè penso que són les arrels i el tronc principal de qualsevol país. A l'escola he impartit classes d'anglès als petitons i de català i castellà a tots els graus de primària.

He gaudit aprenent la llengua i la literatura castellana, i evidentment  també la meva que és la catalana. Però encara més ensenyant-les, les dues.

Avanço aquest aclariment per deixar les coses al seu lloc. Però tinc igualment clar i ho afirmo d’una forma ben lúcida, que en una Catalunya independent  el català ha de ser la nostra única  llengua oficial i de cap manera compartir el quadre amb el castellà.

La nostra llengua necessita una normalització total i urgent. Fa molt de temps, anys i segles que ha estat perseguida, maltractada, retallada i insultada massa sovint. Això l’ha fet minoritària, més feble i viscuda pels seus parlants amb esperit sumís de vençuts. Cada vegada que hem deixat d’emprar-la per vergonya, pel què diran, perquè hem permès que es prioritzés la llengua forastera que era el castellà, li hem fet perdre un bocí de dignitat. I és que ja n’hi queda poqueta. Els que l’estimem ho veiem així.

No contemplo tampoc que es deixi d’aprendre el castellà evidentment, penso que hauria de ser obligatori de la mateixa manera que ho hauria de ser l’anglès o el francès. La ment dels habitants d’aquest nostre petit país ha de ser oberta a la cultura, han de presumir de pensament ampli i receptiu. Mai fer el que ens han fet a nosaltres, però assegurem-nos-en que no sigui a costa de la subsistència del català.

Neus Parcé

 

 

                                           FILOSOFANT UNA ESTONA

De vegades els sentiments et ballen entre l’amor i l’odi, dubtant entre el cor i la ment, entre el blanc i el negre, sense  matisos.

Darrerament he descobert en el meu sentir  aquesta dualitat, i la causa és evidentment la situació del meu país.

Jo no puc evitar estimar profundament el meu poble, la meva terra, la meva gent, les meves arrels. Simplement perquè et neix d’una forma espontània i natural, de vegades amb rauxa, d’altres amb serenitat, però sempre amb fermesa.

Em sento orgullosa del que som capaços sovint, de la nostra cultura, del nostre tarannà democràtic i modern, em proclamo vanitosa de la meva identitat i m’agrada presumir-ne quan viatjo i em presento. Per tant, i vagi per davant, sóc profundament afortunada d’haver nascut en aquesta estimada terra.

Però és sabut que tot té la seva part fosca, i la nostra catalanitat evidentment, també la té. Em fa mal veure en ocasions la nostra docilitat i servilisme, i que altres titllen de sensatesa o prudència.  Penso que no és altra cosa que una disfressa per la covardia. De vegades cal deixar les paraules boniques a una banda per passar a l’acció, per començar la lluita de debò.

Un atribut perniciós que ens sovinteja és la poca entesa que acostumem a demostrar. Per tot rondinem i busquem tres peus al gat, pecant algunes vegades de victimisme i de poc esperit. Ens costa anar plegats cap a la mateixa direcció i els objectius que en principi semblen molt ben compartits, es van diversificant buscant dreceres cap a no sé on.

I la pregunta final que em ve a la ment és…

On se’n va la maduresa que de vegades demostrem com a poble?  Per què en altres situacions podem arribar a ser tan puerils?   I sobretot…per què últimamente em pregunto tantes coses que no entenc?         

 

Neus Parcé    26/12/2013