LÀMINES D'SCRAPING PER L'ÀLBUM DE LA MEVA MARE    80 anys

 

 

                                     SCRAPBOOKING

Fa poc vaig descubrir una nova técnica de manualitats, l'scrapbooking. Me'n vaig enamorar del tot.
Vaig estrenar-me amb l'aniversari de la meva mare, fent unes làmines amb les fotos del Roger i la Bet.
Després, he anar seguint fent diverses cosetes, com el folrat de capsetes.
Aquí n' he afegit unes quantes.

Sí, tornarem a vèncer, tornarem a lluir la nostra dignitat. Ni un pas enrere, ni un dubte a la ment, el coratge per bandera. Ningú ens podrá tòrcer, ni comprar, perquè no hi ha cap paraula tan llaminera que pugui canviar el nostre desig de llibertat, desig del futur que nosaltres escollim,

Reflexions post-vacacionals

Aviat farà un any i no entenc res.
I si faig recapitulació de tot el que ha passat en aquest temps, tant al meu país com al veí, no només no ho assimilo, sinó que a més, m’indigno.
Hem trobat de tot. Polítics ignorants i totalment ineptes en la seva feina, monarques descerebrats curts de gambals que viuen dels altres sense fer res de bo, ministres que pareixen lleis absurdes de tarannà feixista, governants  lladres que ens pugen a cavall, personatges corruptes amb més cara que esquena, presidents de govern que retallen sense cap mirament el notre benestar i que les seves prioritats van en contra dels mateixos drets humans, gent que en lloc de posar llum hi posen fum i evidentment una munió de quintifelips botiflers que ens busquen sempre les pessigolles…i tot segueix cada vegada pitjor.
I encara no entenim prou?
És cert que han sorgit plataformes, agrupacions, associacions…que intenten anar per feina, però el poble (genèricament parlant) és evident que no hi fem el que caldria.
Cal bellugar, cal sortir del sofà mental i passar a l’acció, no n’hi ha prou en cridar “in-inde-independència” a cada cantonada, no serveix de res dir que ets molt independentista i proclamar-ho dia sí dia també per les xarxes socials però quedar-te al marge de tot, no és suficient presumir de ser el més liberal, demòcrata o progre de la teva escala i no mullar-te mentre deixes que arrosseguin quatre gats…
Molt tipa de tenir qui ens promet la lluna en un cove i no es treu la llana del clatell. Recordem que tota pedra fa paret i que només els valents es mereixen allò que és just.
…Ara és hora catalans, ara és hora…
Neus Parcé
31/8/13

 

BEN  LLUNY  SI  US PLAU
   Independentment que considerem la monarquia una forma de govern totalment obsoleta i cavernària, representativa d’una colla de vividors només adaptable a èpoques medievals, cal considerar si és legítima la corona que porta posada aquest rei titelleta que hi ha a Espanya.
   Hauríem de recordar que el càrrec li arriba només pel camí d’ una dictadura instaurada per mitjà d’un cop d’estat, i que el dictador és únicament qui decideix qui farà de rei proposant-se ell mateix com a regent…en fi, un munt d’aberracions històriques.
   També caldria revisar, en èpoques de guerres carlistes, si quan Isabel II pren el tron, passa per alt una sèrie de legalitats o no. Per tant, els seus orígens ja són força dubtosos.
   També hem de retreure el genocidi que ha estat mantenint  la seva dinastía, des del seu principi, amb Felip V, i que ha anat seguint en algunes etapes posteriors, d’una forma molt cruenta i injusta. I que ara, en moments suposadament democràtics i moderns, encara ningú ens hagi demanat perdó,  però sí en canvi, que neguen que hi hagi hagut mai cap imposició  de cultura o llengua.
   Si a tot això,  li sumem el munt de calers estafats que s’han apropiat  aquesta família de dròpols,  de la gent que paguem impostos i aguantem una crisi totalment injusta …ja tenim raons suficients i legítimes per fer-los fora, ben lluny.
 
       Neus Parcé                                                                                    
                                                                                                Barcelona,   3 d’abril 2013




          

                                                                            

                                       EXCÉS DE PES
En una democràcia s´entén que la balança dels drets i la dels deures éstà equilibrada.
En el nostre país, ja està clar que no, i cada vegada menys.
Els drets van minvant i els deures es van engreixant. I si ets català, encara s´agreuja la situació perquè la diferència augmenta a més velocitat.
Dins del sac que es va aprimant,  ja no hi trobem el dret a poder estar malalts sense por a perdre la feina, ni el dret a tenir escoles en condicions i amb menjadors com cal, tampoc el dret a poder cobrar un sou digne sense que et robin un munt de pispes i estafadors, ni el de  triar el camí o la drecera que ha de fer el meu país, també desapareix  el dret a que els meus fills puguin estudiar sense haver de vendre´s un ronyó, i evidentment el dret a utilizar la meva llengua i cultura sense que ningú la trepitgi.
Al cul de sac només hi veiem unes engrunes i encara ben resseques i florides.
Però en canvi, la bossa dels deures es va fent grassa, perquè el  seu pes  és inversament proporcional al del sac anterior. Ens cau al damunt el deure dels impostos que, lluny de ser raonables, ens apareixen  cada vegada més dèspotes i exagerats, gens d´acord amb els sous. També rebem l´escomesa ferotge de les retallades plantejades com una imposició ineludible, mentre una colla de personatges depredadors amb càrrecs de gran responsabilitat, pispen i arramben amb tot el que poden. A més, es veu que tenim la responsabilitat de mantenir una baconada d´individus  amb corona, que amb l´excusa de ràncies històries i tradicions, aprofiten per viure com uns reis (i mai més ben dit) a càrrec nostre.
Tot plegat, massa pes.
Fins quan anirem amb una espatlla més carregada que l´altra?
Ja és hora de deixar caure el sac de les injustícies i llavors, deixarem anar de tort.

Neus Parcé  (1Març 2013)

 
         Reflexió inesperada del dimecres a la nit

 
Mai he entès això que acostumen a dir sovint els espanyols amb molt d´orgull…”Grande de España”…i ho regalen sovint quan parlen d´algun personatget del qui  volen cantar-ne les excel·lències.
  En primer lloc cal que recordin que, qui presumeix  molt d´algun atribut, és precisament perquè li´n manca considerablement. Per tant, em sembla que no serà tan gran la mida. Més aviat seria un demostratiu de feblesa, d´inseguretat, de sentiment d´inferioritat.
  En segon lloc, una cosa és gran només si tenim en compte amb què o qui ho compares. Així si compares un ratolí amb una puça, el rosegador és enorme realment. Però si el compares amb un mamut, llavors diría que la cosa canvia.
  Si a mi em guardonessin amb aquest títol, em consideraria molt desgraciada i avergonyida,  perquè tal com van les coses, avui dia , ser “Grande de España” és el mateix que trobar-te amb un moc a la cara.