EXCÉS DE PES
En una democràcia s´entén que la balança dels drets i la dels deures éstà equilibrada.
En el nostre país, ja està clar que no, i cada vegada menys.
Els drets van minvant i els deures es van engreixant. I si ets català, encara s´agreuja la situació perquè la diferència augmenta a més velocitat.
Dins del sac que es va aprimant,  ja no hi trobem el dret a poder estar malalts sense por a perdre la feina, ni el dret a tenir escoles en condicions i amb menjadors com cal, tampoc el dret a poder cobrar un sou digne sense que et robin un munt de pispes i estafadors, ni el de  triar el camí o la drecera que ha de fer el meu país, també desapareix  el dret a que els meus fills puguin estudiar sense haver de vendre´s un ronyó, i evidentment el dret a utilizar la meva llengua i cultura sense que ningú la trepitgi.
Al cul de sac només hi veiem unes engrunes i encara ben resseques i florides.
Però en canvi, la bossa dels deures es va fent grassa, perquè el  seu pes  és inversament proporcional al del sac anterior. Ens cau al damunt el deure dels impostos que, lluny de ser raonables, ens apareixen  cada vegada més dèspotes i exagerats, gens d´acord amb els sous. També rebem l´escomesa ferotge de les retallades plantejades com una imposició ineludible, mentre una colla de personatges depredadors amb càrrecs de gran responsabilitat, pispen i arramben amb tot el que poden. A més, es veu que tenim la responsabilitat de mantenir una baconada d´individus  amb corona, que amb l´excusa de ràncies històries i tradicions, aprofiten per viure com uns reis (i mai més ben dit) a càrrec nostre.
Tot plegat, massa pes.
Fins quan anirem amb una espatlla més carregada que l´altra?
Ja és hora de deixar caure el sac de les injustícies i llavors, deixarem anar de tort.

Neus Parcé  (1Març 2013)

 
         Reflexió inesperada del dimecres a la nit

 
Mai he entès això que acostumen a dir sovint els espanyols amb molt d´orgull…”Grande de España”…i ho regalen sovint quan parlen d´algun personatget del qui  volen cantar-ne les excel·lències.
  En primer lloc cal que recordin que, qui presumeix  molt d´algun atribut, és precisament perquè li´n manca considerablement. Per tant, em sembla que no serà tan gran la mida. Més aviat seria un demostratiu de feblesa, d´inseguretat, de sentiment d´inferioritat.
  En segon lloc, una cosa és gran només si tenim en compte amb què o qui ho compares. Així si compares un ratolí amb una puça, el rosegador és enorme realment. Però si el compares amb un mamut, llavors diría que la cosa canvia.
  Si a mi em guardonessin amb aquest títol, em consideraria molt desgraciada i avergonyida,  perquè tal com van les coses, avui dia , ser “Grande de España” és el mateix que trobar-te amb un moc a la cara.
 

PRÒLEG  del Llibret "Recull de poemes dels alumnes"
editat a l´escola pels Jocs Florals 2011-12

Aquest any l’Escola Reina Elisenda celebra la quaranta-setena edició dels seus Jocs Florals.
Aquest fet en si, del qual tots n’estem satisfets, i que és el guany de tota una feina generada a les aules amb esforç i aplicació, perdria el seu valor més vast si no miréssim molt enrere, just al principi de la nostra Escola, quan l’entorn social i polític era tot un altre.
No pretenem fer les coses millor que ningú, però estareu d’acord amb mi que és molt bo per al país, que quants més nens visquin aquest aprenentatge, molt millor. I que sigui ja avui dia, una festa oberta, lliure i reconeguda també ha de ser motiu de goig. Perquè ara tots sabem que quasi totes les escoles celebren els seus jocs florals.
Però quan jo n’era alumna, això no era així. Malgrat ser època encara de dictadura, i aquesta mena de celebracions tan nostrades eren prohibides arreu del país, des dels seus inicis, els Jocs Florals ja eren presents a les festes escolars anuals a la nostra Reina Elisenda. Quan ja ensumàvem  la fragància dels lilàs de la torre veïna, tot venint al matí a escola, ja sabíem que aviat hauríem de preparar el nostre poema per presentar-lo al certamen.
Recordo que jo vaig guanyar un segon i un tercer premi en dos cursos consecutius i encara guardo entre els llibres de casa els dos exemplars que em va regalar l´Escola per aquest motiu: un recull de poemes d´en Carner, i un llibre de pensaments de Tagore. Confesso que en aquell moment  (jo tenia 12 o 13 anys), no em van fer especial il•lusió malgrat ser bona lectora, però quan vaig entrar a l’adolescència ja me’ls vaig mirar amb uns altres ulls. A partir de llavors, ja són record sentimental i obres de referència, i llegides i consultades un munt de vegades.
I des del punt de vista crític que dóna la distància en el temps, com alumna, mare i mestra de l’Escola, me’n sento profundament orgullosa. Ho dic des d’aquestes tres visions, perquè les he viscudes totes tres. Tot i que afegiré que la més agraïda i enriquidora, ha estat la viscuda com a mestra.
La poesia, a l´Escola, es treballa no només aprofitant el talent artístic i creatiu innat dels alumnes, -que n’hi ha que en tenen  molt-,  sinó tenint en compte tres punts importants: el contingut coherent, el llenguatge poètic i el ritme, evidentment adaptats al nivell de cada grau.
Existeix tot un procés previ acadèmic i de sensibilització que ja comença mesos abans: les activitats que els familiaritzen amb la lectura de poemes i l’estudi de formes i estructures com la comparació, la metàfora, la personificació... Però també l´observació d´imatges a través dels sentits, la confecció de petits poemes en gran grup per crear models que més tard serveixen de pauta i, evidentment, una colla d´exercicis de vocabulari, de lèxic, de gramàtica…
És ben cert també que l´amor que pot despertar el mestre durant les classes de recitació que fem des de 3r, per un poema concret, o l´estimació envers un autor destacat, desvetllen en els alumnes un  interès especial, els captiva i suggestiona molt positivament, els sensibilitza  i els desperta sentiments i sensacions. És innegable que la implicació i la passió de l’educador és capaç de moure muntanyes. Si hi sumem la dedicació que des de sempre hi esmerça l’Escola,  tant en treball de poesia i recitació, com en l’estima per l’art i la bellesa poètica,  obtindrem sens dubte, uns resultats molt encoratjadors.
Aquesta és la meva experiència a través del temps, per això en dono fe.
No em vull allargar més, simplement expressar-vos el nostre desig final, que tant els nostres nens i nenes, com els pares i la família, pugueu gaudir-ne tant com nosaltres tot llegint aquest llibret que teniu a les mans.
Bona lectura!

Neus Parcé
Exalumna i mestra de l’Escola,
actualment Coordinadora de Primària.

CENTENARI  SALVADOR  ESPRIU

Aquest any se celebra el centenari del naixement d´Espriu.
 Tot i que és un escriptor i poeta difícil, més aviat dur i esquerp a la senzillesa, ha estat un dels més grans literats de la nostra terra.
Especialment m´esborrona aquest fragment de La pell de brau, potser pel seu aire vaticinador i profètic. Trasllueix el temperament nostre, el que ens sua per la pell des de l´arrel del sentiment, l´aire parlamentari, pacifista, raonador...Excel·lent.

LA  PELL  DE  BRAU  XLVI

Avegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

                                         CARTA  A  UN  MINISTRE


                                                                          Barcelona, 6/12/12

   Gens apreciat senyor,

  En primer lloc, i abans de presentar-me, voldria donar-li les gràcies per les seves darreres declaracions que han estat una altra empenta perquè augmenti  la iniciativa sobiranista i a més ciutadans catalans se´ls estimuli la consciència i la identitat de país.
 
 Aquest fet, ja habitual a casa nostra,  l´origina quasi sempre una mentida, en aquest cas la que ha generat les seves paraules, que malgrat estar disfressades de voluntat pedagògica, només són una  actuació política, una estratègia ideològica, no ens enganyi. Faci el que vulgui, pensi el que li sembli, però no ens enganyi amb falòrnies. Tingui present que encara que de vegades no ho sembli, tenim memòria i recordem perfectament que a les darreres expressions en públic que ens va dedicar, ja ens amenaçava en voler espanyolitzar el model escolar que tenim al nostre país, sí senyor, sí, al nostre país, que no és el seu.
 
Em presento. Sóc ex alumna, mare  i mestra d´escola catalana. He viscut i encara ho faig, en total plenitud i felicitat les tres situacions i n´estic ben orgullosa. Sàpiga que en la meva època de nena, en temps del seu enyorat dictador, jo ja estudiava català a l´escola, d´amagat això sí, però amb moltes ganes. És una de les herències que sempre agrairé als meus pares.
 
Els meus fills també ho van fer, tota la seva escolaritat va ser en català com a llengua vehicular. I tot i haver estat educats en escoles “caus d´independentistes”, com vostè i els seus amics diuen, avui dia són persones que dominen a la perfecció més de dues llengües: la seva que és el català, i d´altres  com el castellà, l´anglès, el francès i un d´ells també l´alemany. I afegiré que són amants de la seva identitat i han après a no haver de demanar perdó per aquest fet. Són ciutadans catalans però també del món, capaços de relacionar-se amb tothom, amb mentalitat oberta, plural i moderna, tenen amics de diferents nacionalitats i poden viatjar i viure on vulguin…
 
Tot això, gràcies a l´educació que han rebut a l´escola, la que és model d´immersió lingüística a Europa i que ara vol vostè eradicar, i és clar, evidentment també a la família,  que els ha fet créixer en un total respecte per la cultura i la parla d´altres pobles (inclosa la del seu país senyor meu). L´únic que hem  fet nosaltres és estimar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura, cosa evident i òbvia per a tots els ciutadans del món. 
 
La meva feina de mestra dins de l´escola catalana, amb trenta anys de tutora a primària (cosa que em sembla que vostè no pot dir), m´ha fet créixer en valors, coneixement i experiència. I si vostè pensa i declara que pel fet d´educar en el respecte a la pluralitat de cultures i llengües, i en l´amor a la pròpia i a la dels altres països, és treballar en “fábricas de independentistas”, li confessaré que té raó Sr. Wert, sóc obrera d´una d´aquestes factories. 
 
Sé que no ens posarem mai d´acord, perquè vostè parteix de la base que Catalunya és una “región” d´Espanya, i que només ho contempla des d´uns ulls colonialistes i dominants. Si ho veu així, entenc que digui el que diu. Però jo, com altres milers i milers de catalans, parteixo d´ una idea d´identitat nacional catalana, la nostra pròpia, que ha estat ocupada a la força, menystinguda, ofesa i atacada infinitat de vegades des de temps immemorial. Penso que serà difícil d´entendre per una ment com la seva. La seva gran ignorància en història, tampoc li facilita la comprensió, i no li vull semblar prepotent adoptant aires docents amb vostè. Per tant, jo estic a Noruega i vostè a Burundi.
 
I si us plau, malgrat els favors que tot el seu ramat de companys ens fan sovint amb les seves declaracions, no sostingui coses que desconeix, no asseguri fets que ignora, perquè malfereixen i ultratgen.
 
  De la mateixa manera que jo seria incapaç de fer d´odontòleg, de fuster o de funàmbul perquè no en sé, ni m´he preparat per fer-ne, vostè, sr. Wert, tampoc  faci de pedagog.

Neus Parcé Serra

Mestra de Llengua Catalana, Lengua Castellana, de Geografia i Història (de Catalunya i també d´Espanya) en una escola concertada de Barcelona.
I dona catalana-independentista (això sí, em sembla que bona persona i per damunt de tot, molt normal).

 

12 OCTUBRE O LA MISÈRIA DE LA INEPTITUD
  Ahir  , 12 d´octubre, i després de fer pràcticament un treball de camp, em vaig adonar definitivament de la força i la validesa de l´esperit independentista d´aquí ara mateix. 
Em sembla que no cal comentar la diferència del nombre de manifestants, entre la concentració d´ahir i la del dia 11 de setembre, és obvi, és evident. Tothom ho ha vist, a casa i a l´estranger. Però la quantitat és el menys important diria jo.  S´escau de dir,  allò de que és més important el fons que la forma, perquè aquí es compleix.

  Una altra cosa més valuosa, és observar  les diferents espècies d´assistents a l´acte espanyol, per adonar-te de qui és el que va pel camí esgarriat, desaprofitant uns moments realment històrics.
Jo diría que la suma dels manifestants d´ahir, eren la representació  que definia el perfil exacte de l´esperit ranci espanyol, del que només se salven un grup d´indignats (que encara que muts del tot davant les injustícies envers els catalans) són de ment oberta i europea, demòcrates i moderns, els quals evidentment no s´hi van sentir convocats.
Concretament tres blocs formaven les “prietas” files de la manifestació.
  El primer eren els típics matrimonis castellanoparlants ja jubilats, que mai han respirat altra cosa que el què  veuen al seu escanyat ghetto, i que va des de la feria de abril al canal Sur, que els seus al•licients es basen en  les converses de futbol i toros ell, i les de la perruqueria ella. No saben, ni els importa massa el què passa al seu voltant i tampoc s´han preocupat gens per integrar-se al país al qual van arribar ja fa una colla d´anys. En aquest apartat també hi podríem incloure els que popularment en diuen “canis” o “quillus”, que solen ser hereus d´aquests avis que han viscut d´esquena al país que els ha collit.
  El segon grup, i potser el més reduït a la manifestació, el formen gent de clase força acomodada, de vestit absolutament “pepero”, adoradors de la dreta española, carca i mudadeta, entusiastes de la  doctrina Aznar-Botella, devots de la Mare de Déu de l´Empenta i altres rosaris. Aquest grup,  no per escàs poc perillós, és el que bàsicament contamina més. Senzillament perquè és el que té les virolles i per tant belluga els fils del poder. I els mou amb la total prepotència que dona la ignorància, amb unes conseqüències tan nocives com ho podrien ser les d´un nen petit que manipula unes tisores o un ganivet.  Aquests són també els que emmascaren  les veritats dels informatius, empastifen la imatge de les evidències històriques, socials, culturals i econòmiques del país.
  I per últim, el tercer conjunt, el més indigne de tots, el format per una baconada de subjectes amb el cervell buit. Són els que anomenem “caps-rapats” o “skin-heads”. És un tipus de bestiar originari de terres del submón, generalment de clavegueres. Criden molt, no saben pensar perquè pateixen una insuficiència neuronal important. Per tant, són imprevisibles i molt agressius. Moltes vegades se´ls veu en companyia dels altrament dits “legionarios de ardor guerrero”, molt semblants als anteriors perquè tampoc tenen capacitat per raonar, però el seu indument és diferent. Els primers van pelats, amb caçadora negra de pell encara que sigui ple agost,  i botes militars, possiblement per poder donar millors puntades de peu. Els segons porten uniforme militar sencer, motxilla de campanya amb una pandereta, una manola i un toro per posar sobre la tele. Moltes vegades arriben muntats sobre una cabra. Tant dels uns com dels altres, es recomanable no tenir-hi cap tracte.

  Digueu-me doncs quina categoria pot tenir tot aquest barreig que forma un compost infumable del tot. Ni credibilitat, ni enteniment, ni seriositat, ni harmonia, ni proporció…res que sigui satisfactori.
 Estareu d´acord amb mi, que si a més, ho confrontem amb el contorn de la gent que va asistir a la concentració de l´11 S, ja no hi ha cap tintura que hi doni color. Ara no començaré a magnificar-ne  apassionadament  totes les propietats  perquè puc passar, per alguns, de partidista, però si fem un esforç enorme i procurem ser imparcials, també se´ns farà evident que els avancem en tot, i que som nosaltres els que portem el camí del discerniment i la raó.
  En conseqüència, aquestes observacions tan concluents, ens han de donar la força i l´equilibri per poder fer les coses ben fetes, aconseguir el què ens proposem, ben lliures de pors i dubtes. En sortirem vencedors, i no només per la nostra rauxa assenyada, per la nostra voluntat i treball, sinó també per la seves enormes  incompetències,  ignoràncies i ineptituds.
Recordem-ho, tinguem-ho present.

Neus Parcé Serra
13 Octubre 2012

Ara és hora catalans.

 

 
     Ara és hora catalans, ara ja és l´hora, de vestir-nos de fúria i valentia, que no pas de seny amb perfum de covardia.
    Ara és hora d´esmolar les eines, d´escollir la drecera que mena directament a la llibertat. Deixem enrera les pors i els dubtes, mirem sempre endavant però sense oblidar res, tinguem memòria i equilibri per escollir sempre el que sigui millor.
   Ara és hora companys d´anar ben decidits fonent molts camins en un de sol, que agermani  colors i formes diferents, que unifiqui desitjos i intencions.
   Ara és hora amics, ara és hora de veure-hi ben clar, de saber fins a l´ànima que un poble és, el que ell vol ser, el què ell decideix, però mai el què vol o mana un altre.
   Esmolem ja les eines doncs, el temps passa depressa i es fa tard. Tenim molta pressa.